Campanyes

Cada vegada que comença una campanya electoral apareixen els típics comentaris (pretesament) ocurrents que les menyspreen, que les titllen d’insubstancials i que es lamenten per la seva sola existència. Però el cert és que a les campanyes els passa com a les sèries de moda, les coronacions monàrquiques o els festivals d’Eurovisió: tothom es fica amb elles, però a l’hora de la veritat la gent s’hi enganxa amb una fidelitat digna d’estudi. Tothom hi clama en contra, tothom gesticula molt, tothom les acusa de tots els mals, però al final qui més qui menys les mira de prop (encara que sigui de reüll) i acaba jugant al foc creuat de missatges i posades en escena. Això passa perquè, en el fons, sempre ve de gust fer-se l’ofès amb algunes coses però hi ha la consciència col·lectiva que una campanya, com la política en general, ens interpel·la més del que volem admetre. La política té molt dels mecanismes de la ficció, perquè no deixa de ser la construcció d’un relat amb uns protagonistes determinats que fan una certa evolució a ulls d’un espectador vinculat emocionalment al que explica. Una campanya s’erigeix en la més viva manifestació d’aquesta idea. Per progressió dramàtica, sí, i també perquè enfoca els seus discursos cap a un clímax. A banda que la nit electoral recorda, a la pràctica, aquests episodis de final de temporada en què saps que no plourà a gust de tothom i fas un esforç analític per entendre alguns dels esdeveniments. Per tant, les campanyes parlen d’incidències al nostre present i al nostre futur, i encara que no ens agradin sabem que tenen molt a veure amb nosaltres. Potser per això ens irriten, ens creen anticossos i les vivim com un mal necessari, perquè no deixen de ser el mirall d’una societat i les seves disfuncions. I a veure, que poden resultar cícliques i fer-se llargues, però no tant com algunes sèries, on el camí que condueix cap al seu final comporta una inversió de temps i esforços gairebé titànic. No som pocs els que som addictes al joc de rèpliques a distància (aquest art de fer proposta i resposta en un míting) i als debats electorals, que sovint són més interessants pels seus llenguatges corporals que no per les paraules que s’hi escolten. Les eleccions municipals en concret tenen alguna cosa d’hipnòtiques perquè hi detectes el valor de la proximitat. Les persones que s’hi presenten han de gestionar unes dinàmiques que perceps com a pròpies. Per aquest motiu, més que en cap altra cita electoral, la campanya és més important del que sembla.

Subscriu-te per seguir llegint