Res a perdre i poc a guanyar

Els debats no serveixen per a gairebé res, com les enquestes, malgrat que als que ens interessa la política, ni que sigui una mica, els seguim amb passió. Vaig llegir la crònica del debat organitzat per l'Agència Catalana de Notícies dels caps de llista de Girona abans de l'inici de la campanya, i vaig seguir el de RAC1 divendres passat. A hores d'ara, no serviran per a captar vots, perquè la majoria de persones que els escolten tenen les seves afinitats, majoritàriament ideològiques, que els fan determinar quina papereta introduiran a l'urna. Però sí que ens poden ajudar a conèixer una mica més els candidats, alguna cosa del seu programa de mandat i poc del projecte global de ciutat, perquè uns no hi han ni pensat i altres no tenen temps de parlar-ne en una hora i mitja amb cinc o sis intervinents.

A Girona és entretingut perquè alguns dels candidats són gats vells de la política local. Només tres caps de llista han governat: Quim Ayats (ERC), Sílvia Paneque (PSC) i Carles Ribas (Ara Girona). El que més temps ha estat als governs de la ciutat és Ribas, antic membre de Convergència i de Junts i probablement el que té més clar el missatge, a on l'ha de dirigir i contra qui. L'exregidor no té res a perdre i poc a guanyar: sap que ho té difícil per entrar i en cas de fer-ho, podrà aspirar a ser determinant en algun pacte i poca cosa més. Per això, quan es planta davant dels altres candidats desplega tota la seva experiència, sense por a vessar-la. Els dards els dispara contra Gemma Geis, sense gaires miraments. El seu objectiu és el mateix electorat que persegueix la candidata de Junts i sap que com més suports aconsegueixi, més els restarà de l'exconsellera d'Universitats.

Jordi Basté va provocar, sense gaire convicció de treure'n l'aigua clara, que els darrers minuts els dediquessin a parlar de pactes. Plantejar acords sense saber quin resultat s'obtindrà el 28 de maig, és com fer càbales de cap a on anirà el món els pròxims anys. A més, una cosa és el que diuen els candidats quan estan davant d'un micròfon, una altra el que expliquen quan aquest està tancat i una tercera, el que pensen i l'estratègia que tenen marcada, ells i els seus respectius partits. A Girona, qui va obrir la llauna una setmana abans de l'inici de la campanya va ser Gemma Geis que en un míting va descartar qualsevol pacte amb forces no independentistes. Ho va dir amb convicció i va aprofitar per llençar dards contra Esquerra, els socis de Junts al govern de la ciutat els últims anys, i els socialistes (ella va parlar en tot moment de PSOE).

El problema d'atacar els contrincants sense delicadesa en una ciutat com Girona, és que el bumerang et pot tornar amb certa facilitat. I això és el que li va passar a la candidata postconvergent en el primer debat organitzat per ACN, on Guanyem, PSC i ERC van deixar entreveure la possibilitat d'un pacte a tres que podria deixar Junts a l'oposició. La situació és probable, però també ho és que pot passar tot el contrari. Per aquesta raó, intentar que els candidats mostrin unes cartes que en aquest moment no tenen i ni saben si les tindran, és missió impossible. I un cop s'hagin celebrat les eleccions, els periodistes dedicarem hores a intentar saber qui pactarà amb qui el dia de la constitució dels ajuntaments i poca cosa sabrem perquè molts dels acords s'assoliran poques hores abans. Només cal recordar el que va passar fa quatre anys a Santa Coloma de Farners, quan el govern que s'havia firmat, es va trencar en mig de la sessió plenària.

En els municipis on sigui necessari una coalició de govern, que seran molts, no prevaldran només les afinitats o coincidències de programa en l'àmbit local, sinó que en algunes de les localitats seran claus els interessos de partit. Tu em permets governar a tal Diputació, Consell Comarcal o ciutat important i jo, ídem a tal lloc o tal altre. La política municipal també és això, encara que a vegades sembli el contrari. I si no, que li preguntin a Ernest Maragall i el «gripau» que es va haver d'empassar a Barcelona.