La síndrome de Weimar

Fa poc va fer noranta-cinc anys de la fi de la república de Weimar, que va encarnar l’Alemanya vençuda de la IGM fins a la seva mort després que el març de 1933, Hitler i el partit nazi assolissin la majoria a les eleccions al Reichstag.

George Grosz té un oli anomenat precisament La república de Weimar exposat a la Gelmaderie de Berlín, que caracteritza els estereotips que varen acabar amb aquell projecte polític: un individu amb una cervesa a la mà, una espasa a l’altre, i una creu gammada al nus de la corbata. Al costat s’hi veu un personatge identificat com a director d’un diari d’ultradreta, tocat amb un orinal en comptes de barret. També hi trobem un polític oportunista, alcoholitzat, amb el rostre enrojolat i el cap obert, d’on brollen excrements. De fons, un capellà, també embriac, que els beneeix a tots.

La República de Weimar representa el fracàs de la democràcia liberal parlamentària, anatematizada pels seus enemics com un espai de desordre i anarquia; corrupció, delinqüència i misèria, tot atiant el foc de l’antiparlamentarisme i la temptació autoritària que en el cas d’Alemanya va acabar obrint la porta al nazisme. Els inquietants paral·lelismes amb el moment actual han estat prou comentats a la premsa i pels historiadors.

Les plataformes d’streaming ens ofereixen la possibilitat d’experimentar directament la síndrome de Weimar, fent una capbussada en aquell període turmentat en el qual, paradoxalment, l’angoixant entorn polític i social convivia amb un esclat de creativitat extraordinari. Moviments com la Bauhaus o l’escola de Frankfurt, pensadors com Walter Benjamin, Adorno, Wittgenstein, escriptors com Thomas Mann o Bertolt Brecht, o científics com Einstein, Bohr i Schrödinger surten de Weimar.

La sèrie Babylon Berlin, basada en les novel·les de l’escriptor i periodista Volker Kutscher, pot ser una opció. Però tenim també, és clar –és una època marcada també per la incipient indústria del cinema– la possibilitat de veure els clàssics de Fritz Lang –el món angoixant de Metropolis presenta força afinitats amb els escenaris de malson dibuixats per George Grosz–, Murnau, o l’Àngel blau de von Sternberg, que va consagrar Marlene Dietrich. Cabaret, de Bob Fosse, va aconseguir vuit Òscars recreant també aquell moment històric.

Si pensem en literatura, tenim les trepidants novel·les negres de Philip Kerr, però també obres mestres de l’època com Berlín Alexanderplatz d’Alfred Döblin que retrata la vida al turmentat Berlín de l’època.

Més enllà de la política, el divulgador científic Carlo Rovelli, al seu llibre Heligoland, ens permet endinsar-nos en l’apassionant món científic d’aquell moment, on personalitats com Heisenberg, Bohr, Einstein o Schrödinger, fent abstracció de l’entorn convuls, varen desenvolupar els principis de la física quàntica, que alguns, atesa la novetat, vinculaven amb coses com el cubisme o les filosofies orientals.

Una princesa a Berlín, novel·la d’Arthur Solmssen és, finalment, una veritable immersió en aquell moment de trasbalsament. Misèria, hiperinflació, banderes roges i creus gammades als carrers, amb un trepidant seguit de personatges com Bertolt Brecht, Rosa Luxemburg, el pintor Max Liebermann, o Walter Rathenau, el polític jueu assassinat pels nazis. Els varen tocar –com a tothom, afegia Borges– temps difícils per a viure.

Subscriu-te per seguir llegint