Senyora ministra, jo no em nego a tot

Fa uns dies, la vicepresidenta Teresa Ribera va declarar en relació a les crítiques que ha despertat en el territori la qualificació d’una part del Golf de Roses com a apte pel desenvolupament de l’eòlica marina, que «negar-se a tot no és una opció» i que «l’únic que no es pot dir és que no vull absolutament res. I alguns col·lectius ho diuen». Donat que jo soc membre d’un d’aquests col·lectius dels quals malparla la ministra (la plataforma Stop Parc Eòlic Marí) voldria respondre-la des de la meva immensa petitesa, no per l’esperança que m’arribi a llegir sinó perquè els meus lectors tinguin clar quin és el meu pensament, àmpliament compartit per molta gent de l’Empordà: jo personalment ni em nego a tot ni tampoc vull que absolutament no es faci res.

I per demostrar-ho, faré servir el que diu el seu mateix ministeri, en concret el text de la resolució de 2 de desembre de 2022, de la Direcció General de Qualitat i Avaluació, per la qual es formula declaració ambiental estratègica dels Plans d’ordenació de l’espai marítim. D’entrada, estic absolutament d’acord que el que es vulgui fer amb l’ordenació general dels plans sigui propiciar l’activitat i creixement sostenibles dels sectors marítims de manera compatible amb el respecte als valors dels espais marins, la conservació de la seva funcionalitat i l’aprofitament sostenible dels recursos; és a dir, defensar per damunt de tot la biodiversitat dels ecosistemes marins. Per tant, no només no m’oposo a aquest objectiu sinó que en soc un ferm partidari.

També m’agrada molt quan al parlar dels principis de l’ordenació s’afegeix el principi de precaució, el principi del mínim impacte de les activitats humanes, l’equitat intra i intergeneracional i es considera el canvi climàtic en l’enfocament ecosistèmic i en la gestió adaptativa. I també quan inclou l’objectiu d’assegurar que les activitats humanes en la mar no posin en risc l’estat ambiental dels ecosistemes litorals, el seu patrimoni natural i cultural, i procurar així mateix la menor afecció a les activitats humanes que en ell es realitzen. I molt menys m’oposo al que es diu d’atorgar especial atenció a les pesqueries tradicionals.

Ja veu, senyora ministra, que fins ara no em nego a res ni molt menys m’oposo als principis de regulació de l’espai marítim. Tant és així que aquest humil cronista no ho hagués pogut escriure millor. Però és que a mida que avanço en la lectura trobo molts més motius d’adhesió al POEM, com quan s’afirma que cal establir àrees d’amortiment/buffer en les zones prioritàries de biodiversitat que minimitzin les possibles afectacions d’activitats i ús, citant el cas de l’eòlica marina. I també quan es diu que es vetllarà per no afectar les zones de veda permanent de pesca establertes per les administracions competents, de manera que les activitats humanes no posin en risc la regeneració dels recursos pesquers. I quan ja esclato de joia és quan es parla d’ús prioritari de l’espai marítim per la biodiversitat.

La lectura atenta de les paraules del Ministeri, concretades a la Declaració Ambiental Estratègica, m’ha obert unes grans esperances amb relació a la bondat dels POEM. Es recorda que, en termes generals, han de contribuir al manteniment d’un estat de conservació favorable dels ecosistemes marins i, concretament, dels espais contemplats a la Directiva Hàbitats i la Llei del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat i que han de suposar una aportació a la conservació de la biodiversitat i dels serveis ecosistèmics.

Aquestes afirmacions penso que tenen un matís molt important: els diferents projectes que es desenvolupin en el medi marí després de l’aprovació dels POEM no només han de demostrar que no produeixen un impacte ambiental negatiu sinó que han de complir amb l’obligació de contribuir positivament a la millora de la biodiversitat. És a dir, no només no s’ha de fer mal sinó que cal fer el bé. Aquest canvi en l’enfocament el considero fonamental a la vegada que no veig clar com els diversos projectes que hi ha damunt de la taula del Ministeri puguin arribar a complir amb aquest condicionant.

L’aplicació d’aquests principis ha tingut un resultat immediat amb relació al primer document dels POEM: s’han reduït zones a la costa nord per a minimitzar la interacció amb arts de pesca de fons; s’han eliminat algunes zones del mar d’Alborán per a minimitzar la interacció amb pesca d’arrossegament; també s’ha eliminat una zona a Balears per a minimitzar la interacció amb arrossegament i a més per la seva possible afecció a la baldriga balear, un ocell; finalment a Canàries s’han eliminat zones per la interacció amb medi ambient i turisme.

És evident que no em nego a absolutament res. L’únic que un cop llegit i rellegit el text, em surten preguntes. Potser al golf de Roses no hi ha pesca d’arrossegament, potser tampoc hi viu la baldriga balear i potser no es produiria cap interacció amb el medi ambient i el turisme? Aquestes raons han estat vàlides a altres zones, però no s’han aplicat a Roses. I em continuo fent preguntes: potser no es vol construir un parc eòlic damunt d’un vedat de pesca que ja existeix? Que potser s’ha marcat una zona d’amortiment entre els espais protegits i els límits del parc eòlic? S’ha demanat alguna demostració que els projectes contribueixin en positiu a la biodiversitat? S’està aplicant el principi de precaució?

En definitiva, jo no m’oposo a l’eòlica marina tal com dissenya els POEM, sinó a la seva aplicació en el cas de Roses, que contradiu alguns dels seus objectius i principis. Sembla com si la música vagi d’una banda i la lletra per una altra. Queda prou clar?

Subscriu-te per seguir llegint