Ja tenim una nova comarca

Nombrosos països europeus, sobretot els del sud, van reformar les seves administracions locals per optimitzar despeses després de la crisi del 2008. Itàlia va suprimir les províncies de menys de 300.000 habitants, Suïssa té dos-cents ajuntaments menys que fa quinze anys i França va reduir el nombre de regions, passant de 22 a 13. Grècia i Portugal també van retallar el nombre d’ens locals. Espanya és l’únic estat europeu que no ha tocat res. El 62% dels seus 8.131 municipis tenen menys de mil habitants. Castella i Lleó, una de les autonomies de l’anomenada Espanya despoblada, té més municipis (2.248) que Irlanda, Dinamarca, Suècia, Grècia, Països Baixos, Regne Unit i Noruega junts. La recent fusió dels ajuntaments extremenys de Don Benito (37.275 habitants) i Villanueva de la Serena (25.837) és una agradable excepció en un escenari immobilista.

A Catalunya, on el panorama és igual o pitjor que a la resta d’Espanya, fa més de dues dècades que va fracassar l’últim intent de racionalitzar una mica les administracions públiques. A finals de l’any 2000, es va presentar una ambiciosa reorganització territorial elaborada per un grup d’experts, liderats per Miquel Roca Junyent. Aquell treball, conegut com a Informe Roca, proposava la supressió dels municipis de menys de 250 habitants (sumaven 203 l’any 1996) i l’agregació funcional d’alguns municipis que no arribaven als mil habitants per compartir serveis públics. La proposta també incloïa dividir Catalunya en sis vegueries (o diputacions). El projecte va provocar una immediata rebel·lió dels pobles petits i va ser rebutjat al cap de pocs dies, pràcticament sense debat. L’oposició més frontal va arribar de l’Associació Catalana de Municipis, que agrupava als ajuntaments de CiU, coalició que, a través de la conselleria de Governació, havia promogut la reforma. El PSC (en aquella època els socialistes i els convergents es repartien gairebé tot el poder polític) també s’hi va girar d’esquenes. La proposta es va guardar en un calaix i allà deu romandre plena de teranyines. Un dels escassos suports a la reforma va arribar del Col·legi de doctors i llicenciats en Ciències Polítiques i Sociologia, que presidia el federalista Joan Botella.

La tendència catalana és just la contrària a la fusió de municipis i la reducció d’una administració pública que, a banda de l’estatal, compta amb la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments. Els consells comarcals, creats l’any 1987, van ser un dels grans invents de Jordi Pujol per incrementar el poder territorial de la seva formació política i disposar d’una gran bossa de col·locació de càrrecs del partit: una xarxa clientelar. Hi ha molts alcaldes de municipis petits que viuen francament bé de la suma del sou (o les dietes) de l’ajuntament i el consell comarcal.

Fa pocs dies, el Parlament català ha aprovat la creació d’una nova comarca, la número 43: el Lluçanès, amb 7.700 habitants. La seva capital, Prats de Lluçanès (2.627 habitants), a molts països europeus ni tan sols tindria un ajuntament propi. Una nova comarca vol dir crear una administració nova, amb càrrecs polítics que cobren i contractar personal per portar la gestió. O sigui, increment de la despesa pública. L’anterior comarca que va aprovar el Parlament català, el Moianès (any 2015), també és de nota: 17.600 habitants i una capital, Moià, amb un cens de 6.548 persones.

A Catalunya, predomina la disgregació. Tothom vol autogovernar-se. Per això, es mantenen processos de segregació com els de l’Estartit i Medinyà. Segurament, tindran les seves raons, però totes elles molt distants del criteri que predomina a Europa, que és la fusió d’ajuntaments i la simplificació de l’administració local. La Dinamarca del nord, la de veritat, va passar de 1.389 ajuntaments els anys seixanta als 98 que té des de 2010. En canvi a la «Dinamarca del sud», com que el primer dogma dels partits que la governen és l’anomenat dret a l’autodeterminació, qui li nega al municipi més petit el seu dret a ser independent o a crear una nova comarca amb quatre veïns? El país dels botiguers que tan bé va descriure Josep Pla.

Subscriu-te per seguir llegint