Turquia i altres afers europeus

Turquia, país clau - Escrivia el corresponsal Julio Camba el desembre de 1908 des de Constantinoble: «Hi ha un país on té realitat efectiva el sufragi universal: Turquia». Després de la Revolució dels Joves Turcs, l’Imperi Otomà es llançava amb entusiasme inusitat a celebrar unes eleccions on, com relatava l’escriptor, «tot i el fred de la pluja i de la neu, els manifestants van a peu o amb cotxe descoberts, que a l’Orient un Parlament bé val algunes pulmonies». Tanmateix, ja es temia l’autor que «la Constitució durarà: però la llibertat no».

Aquesta tensió entre llibertats, democràcia i pulsions autoritàries no només va marcar els darrers anys de l’Imperi Otomà, sinó la història de la República de Turquia, proclamada el 29 d’octubre de 1923. Ara, 100 anys després, malgrat tot, acabem de superar la primera volta d’unes eleccions presidencials i unes eleccions parlamentàries que es van plantejar com una gran oportunitat de passar pàgina a vint anys de la reformulació que Recep Tayyip Erdogan ha fet del sistema polític turc. La celebració de comicis es manifestava com una força tectònica de primer ordre al sistema polític. Mostra d’això és que les eleccions generals i presidencials d’aquest any a Turquia es pensava que obrien la porta no només a un canvi de govern, sinó que també s’hi dirimia la possibilitat d’un canvi de règim. El resultat de les eleccions del 14 de maig donen la majoria absoluta al partit governamental AKP i deixen Erdogan en molt bona posició per guanyar en la segona volta de les eleccions presidencials, que se celebrarà el 28 de maig.

Si algun dia volen descobrir Turquia en la seva plenitud, no es quedin només en la bonica Istanbul, ni tan sol amb l’oberta Ankara, ni les belles regions de la costa. Agafin un avió i vagin fins a Anatòlia, la Turquia central. Allí descobriran les terres de Sant Jordi –un patró de l’església ortodoxa exportat a l’església occidental– i la Turquia profunda, la que possiblement donarà la victòria a Erdogan, per un marge molt estret. També és destacable que els milions de turcs que viuen a l’estranger han votat molt majoritàriament per Erdogan. Aquesta dada confirma una de les meves hipòtesis: l’emigrant enyorat sempre incrementa el seu nacionalisme. La distància, la idealització. Quan les comunitats que viuen a l’exterior fan molt de soroll (cas d’Armènia i ara de Turquia), la cosa se sol embolicar. Mirem que això no passi a casa nostra. El 28 de maig veurem qui és el responsable del segon major exèrcit de la OTAN. Turquia, un país que juga en varies pistes en el camp de la diplomàcia.

Les turbulències a la UE - La Unió Europea és més gran que la suma de les parts, però possiblement no més que la suma de les personalitats. La rocosa relació entre la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el president del Consell Europeu, Charles Michel, està exacerbant les tensions entre Brussel·les i les capitals europees, cosa que fa més difícil que s’obtinguin bons resultat en la presa de decisions. Encara que el sistema de la Unió comporta per si mateix certa tensió necessària, no s’ha de complicar més del necessari.

La seva administració està dissenyada per equilibrar la manca de supervisió dels estats membres. Les cimeres entre els caps d’Estats i de govern de la UE ofereixen als governs nacionals l’oportunitat d’opinar sobre les prioritats i proporcionar una supervisió democràtica. Se suposa que la coordinació a Brussel·les ajuda els Estats membres a trobar un consens i decidir col·lectivament com avançar.

Quan funciona correctament, els resultats són històrics. Els líders de la UE es van unir a les institucions per salvar l’euro, desenvolupar i distribuir una vacuna contra la covid-19 i protegir l’economia del col·lapse pandèmic. En aquests moments, però, la manca de compenetració significa que els èxits que han de venir estan cada cop més lluny del nostre abast. Ursula von der Leyen té els seus propis enemics dins del Partit Popular Europeu, Manfred Weber i Roberta Metsola, mentre que Charles Michel, fill d’una nissaga política belga especialment coneguda a Àfrica, sap que té molt difícil repetir. Es pot dir que el mandat de les institucions europees entra en la seva fase de descompte, amb les eleccions a un any vista. La presidència de Von der Leyen em sembla un èxit, però això ho veuen més els socialistes i liberals amb els que pacta al Parlament Europeu que alguns dels seus companys de partit que volen fer una «obertura a la dreta» incorporant el partit de Giorgia Meloni al PPE. Ayusisme a l’europea, si se’m permet l’esquematisme. Veurem com acaba aquest torcebraç.

Eleccions europees- En els propers dies es farà pública la decisió del Consell Europeu que les eleccions europees de 2024 se celebraran entre el 6 i el 9 de juny de 2024. A efectes pràctics, i com que sempre es vota en diumenge a Espanya, vol dir que les properes eleccions europees seran el 9 de juny. Altres països europeus voten entre setmana i sempre hi ha un marge de dies per votar. Si del resultat de les eleccions generals de desembre de 2023 no en surt una majoria clara per la investidura i anéssim a una repetició de les eleccions, la temptació de fer-les coincidir amb les europees serà molt gran. Potser hi ha una majoria clara i aquest escenari queda en pura especulació. Però de repetició d’eleccions ja n’hem vista dues en menys de quatre anys. Això preocupa singularment el PNB, que exhaurint els terminis ha de convocar eleccions al Parlament basc pel juliol de 2024. Sembla clar que al final el lehendakari Iñigo Urkullu es presentarà a una quarta i última elecció. Serà el moment de començar el relleu generacional d’un equip molt ben preparat que va arribar al poder amb uns quaranta anys i que ara arriba als 60. Són els dirigents que van saber reconduir la situació sense complexes després dels anys d’Ibarretxe. Hi ha una dada rellevant: Ibarretxe va anar a Puerto Rico a fer classes i es va esborrar del mapa polític. A Catalunya, les coses han anat diferents. Encara continuen les notes dissonants. Potser després del resultat de les eleccions del 28 de maig es passarà pàgina definitiva dels que després d’enterrar Convergència la volen ressuscitar amb connexions en directe amb un poble flamenc. Ni la Lliga va tornar ni tornarà el que va ser Convergència. Temps nous, realitats noves. Segurament un correctiu pels Mister i Missis Lobo de la política independentista. Una agonia, no pas futur.

Subscriu-te per seguir llegint