L’economia blava a Catalunya

El Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural va publicar a finals de l’any passat el seu darrer informe anual que dimensiona l’economia blava de Catalunya l’any 2019 (sempre anem amb una mica de retard; l’IDESCAT encara no ha publicat les dades d’emissió de gasos d’efecte hivernacle dels anys 2021 i 2022).

Els principals resultats de l’estudi mostren que el conjunt de sectors establerts de l’economia blava de Catalunya generen el 2019 un volum de negoci de 25.170,7 milions d’euros, un valor afegit brut de 7.304,9 milions d’euros i una ocupació directa de 209.278 treballadors. Quasi 40.000 empreses de Catalunya es dediquen a l’economia blava. Tot plegat espectacular i posiciona Catalunya al costat de les principals economies marítimes d’Europa (molt per damunt d’Àustria, Txèquia i Suïssa, afegeixo jo amb una mica d’ironia).

Amb aquestes dades m’adono que això de l’economia blava és quelcom molt important, almenys des d’un punt de vista econòmic i si a més té a veure amb el mar Mediterrani (que és un sistema molt fràgil i amenaçat pels diferents escenaris del canvi climàtic), ha despertat el meu interès i, tafaner com soc, l’he llegit per estar en condicions d’opinar sobre això de l’economia blava.

A causa del meu desconeixement, pensava que el principal sector econòmic marí és la pesca i l’aqüicultura. Per tant, la primera pregunta que m’he fet és de què va això de l’economia blava. Doncs segons una taxonomia europea, l’economia blava de Catalunya inclou: turisme marítim, recursos marins vius, transport marítim, activitats portuàries i construcció naval. A més, s’han considerat altres tres sectors emergents: el de la dessalinització, les acadèmies nàutiques, centres d’immersió i centres nàutics i finalment, la pesca marítima recreativa.

Confesso la meva confusió davant d’aquest llistat. Com a científic soc una mica cap quadrat i no entenc com les acadèmies nàutiques poden ser economia blava i, en canvi, les universitats i centres d’investigació, no computin quan tenen molt personal i mitjans extraordinaris. I també m’agradaria conèixer el perquè la dessalinització és economia blava. Per què agafa aigua del mar pel seu procés? Bé, també la central de Vandellòs i les tèrmiques de cicle combinat situades a la costa necessiten aigua marina per a la refrigeració. Llavors posem la nuclear i les tèrmiques com a economia blava? O fins i tot, les plantes depuradores que tenen un emissari que aboquen aigües residuals al mar s’haurien de considerar com economia blava. I tota la despesa de les promotores de parcs eòlics marins per investigar les variables ambientals, no hauria de ser economia blava? Tot plegat no té massa lògica.

És un informe amb coses molt curioses, com que a dins del turisme marítim s’inclou el transport aeri de passatgers. En canvi, totes les infraestructures lineals al fons de mar (gasoductes, cables de comunicació, etc.) tampoc s’han tingut en compte. I un detall: alguna persona em podria explicar com es calcula l’impacte econòmic de la pesca recreativa quan no passa per cap mena de control? És a dir, qui pesca una tonyina procura no dir-ho i se l’emporta cap a casa. Com es dona valor a tot això?

Vist que això de l’economia blava sembla un aiguabarreig, he anat a buscar la seva definició. Una anomenada «Oficina del Mar», del mateix departament de la Generalitat, dona aquesta: «l’economia que reconeix la importància dels mars i els oceans com a motors de l’economia pel seu gran potencial per a la innovació i el creixement». O sigui que en principi tot allò que es fa al o amb el mar és economia blava, encara que tampoc és així, com he explicat.

Estem davant d’un altre artefacte funcionarial (segurament d’origen europeu), dels molts que ens podríem estalviar. Suposo que la finalitat de fer una comptabilitat estrambòtica de l’economia blava és que any rere any, creixi (en negoci, ocupació, valor afegit, etc.) i l’informe es mostra cofoi de què així ha passat entre 2017 i 2019. Francament, el que ens hauria de preocupar és que les activitats econòmiques que es fan al mar (les actuals i les futures) siguin cada cop més sostenibles i evitar que la pesca es converteixi en un sector marginal, amb menys de 100 milions d’euros anuals de facturació a Catalunya amb només uns 2000 treballadors i en un procés continu de destrucció.

Menys parlar d’economia blava i més fer política marítima de caràcter ecosistèmic.

Subscriu-te per seguir llegint