Stan, Loretta, Brian i el Vivales

Doncs resulta que podrem continuar rient-nos de la Loretta. O de l’Stan, jo què sé. John Cleese s’ha negat que en la versió teatral de La vida de Brian eliminin l’sketch en el qual Stan confessa que se sent dona i sol·licita que d’ara endavant li diguin Loretta. El més curiós de l’intent de censura és que en l’sketch tots els companys es prenen seriosament l’Stan. Ningú es burla d’ell, vull dir d’ella. Al contrari, després de la lògica sorpresa, li donen suport. Així doncs, per quin motiu l’intent de censura? Doncs perquè la gent reia en veure l’escena. La gent reia quan sentien un tipus de pèl al pit definir-se com a Loretta i reivindicant el dret a tenir fills. Quina cosa més rara, oi?

-Per què riuen els espectadors davant un home que vol ser mare gestant, quan és la cosa més normal del món?- van pensar els que pensen per tots nosaltres i s’ofenen també en nom de tots nosaltres.

- Millor no esbrinar-ho i prohibir l’sketch- van intentar.

Cosa que confirma que la gran amenaça del riure és que sempre ens porta de tornada al món de la raó.

En la mateixa escena, una vegada han acceptat tots dir-li Loretta a qui fins fa pocs minuts era l’Stan, acorden secundar-la en el seu dret a tenir fills. Només en el seu dret, ja que tenir-los en impossible ja que no disposa d’úter on allotjar-los, això ho sap fins l’Stan, dic la Loretta. És llavors quan el diàleg es torna profund de debò, gairebé filosòfic.

- De què serveix tenir dret a una cosa impossible?- pregunta un cartesià Cleese als seus companys.

-És la nostra lluita contra l’opressió- li responen.

- Voldràs dir la nostra lluita contra la realitat- finalitza Cleese.

A Catalunya sabem bé de què va el tema, aquí ens van voler colar el dret a decidir, encara que tampoc servís de res i fos també una lluita contra la realitat. Amb les manifestacions que van arribar a celebrar-se per a reivindicar l’anomenat dret a decidir, podrien els Monty Python haver recreat un sketch meravellós, culminat pel Vivales des del balcó de la Generalitat exigint per a si mateix el dret a gestar fills i fins i tot a donar-los el pit, que és cosa sana. Ara que ho penso, també ens van dir aleshores que reivindicar drets impossibles era la nostra batalla contra l’opressió, a veure si els líders del procés es van inspirar en La vida de Bryan, i nosaltres sense saber-ho.

El problema amb La Vida de Brian són els que es prenen la pel·lícula tan seriosament que els ofèn que algú rigui. El mateix va succeir amb el procés, que vam ser ben pocs els que ens vam adonar des del principi que era només una comèdia per a diversió del personal, que aquells dies estava molt avorrit. Veure uns jueus asseguts en el coliseu romà discutint sobre el dret d’un home a gestar fills, no és més divertit que veure uns consellers catalans asseguts en un despatx discutint la millor estratègia per a gestar la republiqueta. Tan oprimits deien sentir-se els uns com els altres. Si Brian no va fugir de nit deixant els seus companys a la mercè dels romans, va ser només perquè llavors encara no s’havia fundat Waterloo.

L’única diferència entre totes dues farses és que la dels Monty Python es conserva igual de jove i fresca, mentre que de la catalana ja ningú se’n recorda.

Subscriu-te per seguir llegint