Álvaro a Esquerra

Hi havia una lliçó que Francesc-Marc Álvaro volia donar-nos. I aquesta lliçó no era literària ni periodística ni tenia res a veure amb la importància d’escriure. Volia explicar-nos que no li agradava el que feia però ja ho sabíem. Volia explicar-nos que els seus complexes eren més importants que la seva esperança. I que el seu defecte i no la seva virtut era el centre de la seva vida. La lliçó de Marc Álvaro era una lliçó oportunista, com tot el que ha escrit i ha venut a pes com un drapaire. Sempre la quota, sempre el matonisme del «nosaltres», sempre la protecció del poder per malbaratar l’art de tots i els diners dels altres. Tot en ell s’entén millor amb aquesta darrera ganivetada. Ell sempre ha estat aquesta última rendició, aquest enèsim assalt al carruatge.

La seva llarga trajectòria com a columnista no s’entendria sense l’amenaça del pujolisme primer, després d’Artur Mas i després de Puigdemont. L’amenaça de vegades subtil i de vegades explícita perquè li continuessin pagant el sou a canvi d’una feina que no el mereixia. Que manifestament no el mereixia. Que era dolenta en la forma i que era equivocada en el fons. Una amenaça molt concreta i que com en el cas de Pilar Rahola ha funcionat deixant el rastre d’una misèria política i moral típicament catalana que no és aliena a la dissort nacional. «Intel·lectuals» com Marc Álvaro han dut al fracàs una societat que ha confiat en els seus raonaments inconnexes i extraviats.

La característica que millor defineix Marc Álvaro és la manca d’intel·ligència. D’intel·ligència en general i sobretot política. Sobre el procés independentista, després de les eleccions de 2015 en què la CUP va llançar Artur Mas a la paperera de la Història, va escriure un llibre titulat Per què hem guanyat, una de les lectures més estúpides que s’ha fet mai sobre un fet polític.

Si en els darrers temps ha girat cap a una mena de pragmatisme realista no ha estat per convenciment sinó per la mesquinesa d’amarar-se treballant el seu següent destí que tot just ahir coneixíem. Que ara es dediqui a la política indica el baix nivell de la política catalana i concretament d’Esquerra Republicana. Hem anat a buscar el que en tot ha perdut, el que en tot s’ha equivocat, com si no en tinguéssim prou que hagués arruïnat el periodisme sinó que ara volguéssim que més a més acabi de rematar la política. És un despropòsit com n’he vist pocs a la meva vida.

És veritat que entre les habilitats que ha tingut Oriol Junqueras hi ha la d’haver incorporat a les llistes d’ERC, i fins i tot com a candidats, algunes persones alienes al partit. Va posar Carme Forcadell, quan encara era de la ANC, a presidir el Parlament. Va triar Gabriel Rufián –la seva decisió més intel·ligent– per representar Esquerra al Congrés amb la idea de tornar a permeable la frontera amb Comuns i amb el PSC. Durant molts anys d’incomprensió i de menyspreu, Rufián estat l’únic que ha incorporat vot nou a l’independentisme. Però sempre que Junqueras ha volgut fitxar intel·lectuals s’ha equivocat dramàticament. Alfred Bosch com a candidat a l’Ajuntament de Barcelona va ser un fracàs sense pal·liatius. Francesc-Marc Álvaro no cal que passi per les urnes perquè tothom entengui l’aposta mediocre, absurda i desoladora que un personatge com ell significa per a qualsevol partit que encara pretengui defensar que no ha establert una relació completament cínica amb les coses que abans estimava.

Marc Álvaro és aquest desencís, aquest aigua bruta, aquest truc a la vista de tothom menys del mag que es pensa que no el veiem; quan el nen descobreix darrere de l’escenari que Santa Claus és un pobre home que fuma. Això és el que Esquerra ha fet amb l’esquerra, el que ha fet amb la independència, el que ha fet amb l’educació catalana anant a perseguir la concertació que és l’únic model d’èxit que ha tingut Catalunya. Això és el que ha fet Esquerra amb el feminisme i l’ecologisme i per això Esquerra perdrà tot el que té, perquè perdrà la confiança de qualsevol persona ja no dic intel·ligent però pel cap baix sensata que en algun moment hagi pogut pensar que era una bona idea votar-los.

Si la CUP va llançar Artur Mas a la paperera de la Història, Esquerra ha anat a buscar Álvaro a aquesta mateixa paperera, perquè La Vanguardia no el volia i ha viscut com un descans que l’home marxés voluntàriament, i tampoc Junts el sentia com l’orgànic que sempre fou al servei del partit, de manera que també l’havia mentalment llançat el cubell de les escombraries. És màgica la capacitat que darrerament tenen els republicans per triar candidats perdedors i sembla mentida que els resultats electorals no els facin reflexionar sobre el sentit de la seva acció política i qui la protagonitza.

L’únic avantatge que li veig a Marc Álvaro és que amb Feijóo de president, la propera legislatura durarà els quatre anys reglamentaris. Quatre anys de sou i dietes assegurades. Molt més del que el seu talent li hauria garantit. Després, quan ERC es quedi amb una representació de sota mínims al Congrés, algú del partit, en un darrer gest caritatiu, demanarà a Pepe Antich que li doni a l’Álvaro una columna al seu diari d’intercanvi de mercaderies i favors polítics, mentre l’intel·lectual/polític escriu la seva obra definitiva: Per què hem guanyat, ara de veres.

Subscriu-te per seguir llegint