Canviar de parella al peu de l’altar

Si anuncies un pacte basat en la independència no t’ha d’estranyar que els qui en són contraris facin l’equivalent. El que irrita fins extrems insuportables és que ho perpetrin al darrer minut i sense avisar. Et sents com qui espera la parella al peu de l’altar, dins l’església plena, i quan és l’hora la veu arribar del braç d’altri. No pots esperar que els convidats de la part enganyada aplaudeixin complaguts; més aviat covaran ressentiment durant molt de temps, fins i tot si s’esforcen en no deixar de ser intel·ligents, com els reclama el principal damnificat. Collboni en va tenir un tast en forma de xiulada al Liceu.

Quan l’essència pública del teu programa ha estat la derogació del «colauisme» tampoc no t’hauria de sorprendre gaire que la decisió final d’Ada Colau sigui derogar-te a tu. A més a més, que ningú no s’enganyi: els comuns mai no han estat independentistes, i encara menys el nucli rocós i persistent de l’antiga Iniciativa per Catalunya, que està guanyant protagonisme. Recordem Joan Coscubiela votant contra les lleis de desconnexió als plens d’octubre del 2017. Ara s’han abraçat a Sumar, que és esquerra nacional espanyola, i els seus votants ho saben.

Des d’ara l’independentisme planteja les eleccions del 23 de juliol com una revenja per la maniobra de Barcelona, que etiqueta com «operació d’Estat», frase que no deixarem de sentir, i situa a l’altura del 155, la LOAPA i la «jugada indigna» amb què Jordi Pujol va qualificar la querella per Banca Catalana. No serà l’única dinàmica a la contra en aquesta convocatòria electoral plena de vinagre, que a Espanya enfronta la «derogació del sanchisme» i el «no passaran».

Per cert: tant els mitjans com els polítics hauríem de deixar de proclamar alcaldes la nit del recompte electoral, excepte quan es donen majories absolutes. En precipitar-nos generem falses expectatives. Com que no confio que els polítics rectifiquin, ens toca als mitjans ser prudents amb la paraula «guanyador».

Subscriu-te per seguir llegint