És una llauna el viatjar

Cantava Luis Aguilé allò de «es una lata el trebajar, todos los días. te tenés que levantar...» i la veritat és que potser ara també hi afegiria que quina llauna és avui viatjar. O més que viatjar, volar. Perquè des d’abans de la pandèmia que no volava, i un cop decidit tornar-ho a fer, deu n’hi do quants obstacles has de saltar. Un acaba gairebé tant avorrit com buscant pàrquing per anar a un partit del Girona.

L’aventura comença quan compres el bitllet. D’entrada el primer preu que t’ofereixen és extremadament competitiu. Tant a Vueling com a Ryanair, que era el cas. Però després la cosa es complica. Això és la tarifa més bàsica, si no vols volar amb les mans a les butxaques. Per poc que te’n vulguis endur la típica maleta trolley, paga. Total, que sense adonar-te’n, el bitllet acaba duplicant el preu. Després comença a dir que no. No a l’assegurança, no a llogar cap cotxe, no a que em trobis un hotel. Ara t’has de donar d’alta al servei i encara et faltarà uns dies abans de volar, fer el check in. Encara no pots desconnectar tranquil. Falta l’aparcament. Reserva’l amb temps perquè si no la clatellada al Prat pot ser monumental. Espero que tot hagi sortit bé, que el vol no hagi tingut retards ni imprevistos. I que, ara sí, pugui estar rellegint aquestes ratlles, feliç, des de la platja.

Subscriu-te per seguir llegint