Carta oberta al nou Conseller d’Acció Climàtica

Segons afirmen diferents analistes i periodistes, el nou Conseller d’Acció Climàtica, serà continuista en relació a la línia que portava la seva antecessora Teresa Jordà, pel fet d’haver sigut Secretari General del Departament. Doncs no té per què ser així, hi ha molt a fer pendent i polítiques i programes que s’han de prioritzar urgentment, agafant el «toro per les banyes». Intueixo que el nou Conseller ho sap, per algunes declaracions recents marcant perfil propi. I una de les primeres prioritats, si no la primera, és fefaent i evident a la societat catalana, institucions, ajuntaments i científics, que estem en emergència climàtica, declarada per la Generalitat ja fa quatre anys.

El govern de la Generalitat, però sobretot aquesta Conselleria, s’ha de posar davant liderant i fent un cop de timó, per tal d’acabar amb la sensació de que el retardisme en l’acció climàtica, s’ha d’interpretar com un «no n’hi ha per tant», la proliferació de regnes de taifes pel territori amb lògica nimby està sent legitimat per la Generalitat (al traslladar al territori la decisió sobre la implementació de les energies renovables) i també la sensació que la Generalitat no té autoritat davant els ajuntaments que no han fet encara (i hi ha hagut eleccions municipals pel mig) els plans d’emergència que molts tenen caducats o no tenen. No confondre amb els plans de sequera pendents...

És realment sorprenent que en la presentació a la premsa dels objectius que es marca el Conseller, no hi hagi ni una línia dedicada a les polítiques d’adaptació al canvi climàtic. Vinc insistint fa temps, que per més important que siguin i són, les polítiques de mitigació (i la transició energètica), des de fa quatre anys estem en emergència climàtica i això la població ho ha de percebre d’una vegada.

Hi ha fets que ja no es poden permetre, tolerar o relativitzar. Hi ha mesures que s’han d’endegar d’una vegada, sigui de contenció, limitació o prohibició. La ciutadania i sobre tot els ajuntaments han de percebre que igual que quan estàvem en emergència sanitària segons quines coses no es podien fer, en emergència climàtica tampoc.

Per altra banda, com ja vinc insistint fa temps, cal girar com un mitjó d’una vegada la Ponència d’Energies Renovables (PER), renovant els criteris i protocols d’avaluació ambiental, que fets des de la PER, legitimen per tot Catalunya, el creixement de la narrativa nymby (disfressada de moltes maneres), que no es pot interpretar ni com aportació ecologista o conservacionista i que mal servei els hi fan.

Resulta impresentable que a dia d’avui es segueixin rebutjant projectes eòlics o solars, mentre cada any moren més persones aquí i ara, per la contaminació atmosfèrica o les onades de calor, més enllà dels estralls que provoca l’augment d’emissions i l’augment de temperatura, entre altres, al mateix paisatge, al mateix camp i collites i a la mateixa biodiversitat, per sequeres, inundacions, plagues i invasió d’espècies foranies.

Cal renovar ja els membres de la PER i trobar un equilibri en la procedència d’aquests, obrint el ventall a la incorporació d’experts de forma més transversal i interdisplicinar, doncs l’emergència climàtica i les polítiques de mitigació no poden girar únicament al voltant de la protecció del paisatge i la natura, estem parlant d’un tot on hi ha molts més factors: socials, ambientals, energètics, econòmics, urbanístics i sanitaris (la morbiditat i la mortalitat va en augment aquí i ara).

Tanmateix, ha de ser la Generalitat el màxim organisme que posi llum d’una vegada, per tal que tota Catalunya (incloses les comarques que es pensen són repúbliques independents) tingui a casa seva en paper, els criteris de solidaritat social, ambiental i interterritorial que han de fer decidir instal·lar tal o qual parcs eòlics i solars a tal lloc i no a altre. No ha de quedar cap racó de la nostra geografia on no hi hagi un fulletó o tríptic d’Acció Climàtica, explicant que estem en emergència climàtica i els sacrificis, cures i contenció que hem de tenir. Cal explicar la relació cost / benefici que hi ha entre no actuar o fer-ho massa tard, no sols per la població si no fins i tot per a l’economia catalana, doncs les pèrdues són creixents.

Un altre flanc a renovar: el Procicat. Quan estàvem en emergència sanitària bé que aquest organisme se’l facultava per treure normes, directrius, recomanacions, controls, etc., doncs amb l’emergència climàtica el mateix. Segurament això molestarà alguns, alguna minoria sorollosa (pel que s’anomenen mesures impopulars), però pitjor és amb la inacció climàtica molestar (decebre) a una majoria de la població que es va retirant, descreient, desmobilitzant, en una dinàmica de rebuig cap a, fins i tot, mesures massa tèbies de contenció i que creixents sectors associen, a «greenwashing».

Finalment, cal posar al lloc que correspon a l’organigrama de la Generalitat i dins aquesta Conselleria, com es preveia fer el 2007, i a proposta del CADS el 2008, el programa Riskcat, dirigit llavors per Joan Manuel Vilaplana, avui al Col·legi de Geòlegs. La tasca que fa el nostre millor expert en riscos, s’ha de fer a la Generalitat i amb caràcter d’urgència, atès l’enorme endarreriment que portem amb els plans d’emergència. I bo seria, tornant a la PER, que aquesta estigui assessorada per dos entitats avui quasi ignorades: l’Observatori del Risc del IDES (Institut d’Estudis de Seguretat) i l’Observatori de Riscos de l’Institut Cerdà, ambdós molt prestigiosos observatoris de nivell, que semblarien estiguin marginats o ignorats per raons polítiques o institucionals, si ho comparem amb la complicitat que hi ha amb l’Observatori del Paisatge.

Subscriu-te per seguir llegint