«Condottieri»

Quan deixem la Piazza de San Marco de Venècia a l’esquena, caminant cap al nord-est, arribem després de pocs minuts al Campo Santi Giovanni e Paolo, al costat de l’església del mateix nom. Davant hi trobem el famós monument del condottiero Bartolomeo Colleoni. Havia lluitat per Venècia contra Milà; i de vegades també amb Milà contra Venècia. Però la seva promiscuïtat en matèria d’aliances era notable, així que també va batallar a favor de França i d’altres. Només cal veure el rostre de l’august militar fet per Verrocchio, per copsar que no indueix precisament a la confiança.

Els condottieri encapçalaven exèrcits privats que durant el Renaixement es llogaven per lluitar pels nombrosos estats en què estava dividida Itàlia, que aleshores era, com posteriorment va definir-la Napoleó, «una mera referència geogràfica». A La cultura del Renaixement a Itàlia, Jacob Burckhardt descriu amb precisió el món d’aquests condottieri, que varen assolar la dissortada península italiana amb la seva barbàrie i salvatgisme.

No tot era violència. Federico da Montefeltro, que va esdevenir duc d’Urbino gràcies als seus èxits militars, era un home refinat. El seu studiolo del palau ducal de Gubbio –ara al Metropolitan Museum de Nova York–, podia encabir el que aleshores era la fabulosa quantitat de tres dotzenes de llibres (parlem de còdex, atès que la impremta encara no havia arribat), en una de les biblioteques privades més importants del moment. Però el seu esguard ferotge –es va fer retratar per Piero della Francesca, i podem veure’l als Uffizi de Florència– no és gaire diferent del de Colleoni.

El flagell dels condottieri no era patrimoni exclusiu d’Itàlia, ni es va acabar amb el Renaixement. Al segle XVII, Albrecht von Wallenstein –immortalitzat en un famós gravat de Julius Schrader, on se’l veu assegut mentre escolta atentament les paraules del seu astròleg–, va jugar un paper rellevant durant la Guerra dels Trenta Anys al capdavant d’un exèrcit de lansquenets d’uniformes multicolors que, malgrat que la seva sanguinària reputació no varen poder impedir l’assassinat del seu cap, instigat per l’emperador Ferran II d’Habsburg, que es malfiava, probablement amb raó, de la fidelitat mercenària de Wallenstein.

La creació dels exèrcits nacionals va posar fi a l’era dels condottieri. Si més no a Europa. Però no a altres indrets, com la Xina, on a començaments del segle XX, després de la caiguda de l’imperi mil·lenari, varen passar per l’ominós moment de caos i desgovern anomenat període dels senyors de la Guerra. La misèria i la violència feien que el valor de la vida fos ínfim, fins al punt que els pagesos s’oferien per ser executats en lloc dels nobles condemnats a mort, a canvi que els paguessin el sepeli, essencial segons els budistes per a poder garantir la reencarnació. La brutalitat de l’època queda retratada en una memorable escena de la pel·lícula The Bitter Tea Of General Yen de Frank Capra, on l’esmentat senyor de la guerra, envesteix amb el seu cotxe el culí que porta el rickshaw d’una filantròpica missionera nord-americana qui, esparverada, retreu al general la mort de l’innocent lacai. «Senyora –diu el condottiero xinès impàvid–, la vida, fins i tot en els seus moments més plaents, és difícilment suportable. Si el seu mosso ha mort, és un home afortunat».

Fa uns anys ens vàrem assabentar amb estupor que els condottieri no eren, com pensàvem, cosa del passat, sinó que, apadrinats pel Kremlin, operaven amb impunitat a l’Àfrica –que ja havia patit la desgràcia dels mercenaris al Congo, Biafra i altres indrets–, i que la fosca mà de grup Wagner, era darrere tota mena d’operacions militars, fins i tot cops d’estat.

Després de la invasió d’Ucraïna vàrem descobrir que milícies privades com el Grup Wagner de Prigojin i els sanguinaris txetxens de Kadírov eren imprescindibles per tal de suplir les mancances operatives del suposadament temible exèrcit rus, que, de sobte es va capgirar en una versió moderna de la tropa del mexicà Pancho Villa. Una mise en scène de mercenaris més medievals que no pas renaixentistes, comandats per condottieri del segle XXI, amb un atrezzo de míssils i armes nuclears, que fa venir al cap els escenaris dibuixats per Alex Raymond als còmics de Flash Gordon.

Ho ignorava Putin tot això? No cal haver vist el film de Capra, ni llegit Burckhardt, per saber com les gasten els condottieri. Dibuixat des de fa anys com un epígon contemporani de Maquiavel, ara descobrim que Putin ni tan sols l’havia llegit, i que ignorava la seva admonició, molt repetida aquests darrers dies, advertint que «el príncep el govern del qual reposi sobre mercenaris no tindrà mai seguretat ni tranquil·litat, perquè estan desunits, perquè són ambiciosos, deslleials, i fatxendes entre amics, però covards davant l’enemic». De fet, n’hi havia prou a confrontar els esguards patibularis de Prigojin i Kadírov amb els del condottiero Colleone o el duc d’Urbino, per percebre una comuna vis de brutalitat i vilesa poc adients per a fer-ne confiança.

Subscriu-te per seguir llegint