Puigdemont i els trossets de l'independentisme

Aquesta setmana ha estat políticament intensa. Després de mesos de deliberació, el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) ha dictaminat que la retirada de la immunitat a Carles Puigdemont, Antoni Comín i Clara Ponsatí estava ben feta. Fins aquí res que no estigués previst; un tribunal ha de decidir qui té raó en un conflicte i, en aquest cas, ho fa en contra dels interessos dels tres eurodiputats independentistes. Podem discutir si el temps transcorregut entre la presentació del recurs i la sentència del tribunal és excessiu, que jo considero que sí, tot i que no és gens estrany perquè si a Espanya els processos són lents, a Europa encara ho són molt més. En tot cas, els advocats dels tres diputats saben molt bé quins són els terminis i també els utilitzen en favor dels seus interessos. Llencen la pilota endavant i guanyen temps, que el necessiten tant com l'aire que respiren.

La roda de premsa posterior a la comunicació de la sentència estava prevista i el que hauria estat estrany és que no s'hagués fet o que no s'hagués anunciat un recurs de cassació. El que no era de cap manera esperat, va ser la reacció de Clara Ponsatí davant dels periodistes i, especialment, de Puigdemont i el seu advocat, Gonzalo Boye: «Hem de fer política en majúscules i deixar enrere la simple gestió de les expectatives. Ja n'hi ha prou de xutar la pilota endavant i generar il·lusions falses». No és la primera vegada que l'exconsellera es deixa anar, sense pensar en els efectes que poden provocar les seves paraules. Tothom recorda el famós farol que va caure com una bomba al mig d'aquell independentisme que confiava que el procés tindria èxit.

Defectes i virtuts

Ponsatí té el defecte -cara un sector de l'independentisme- de no tenir pèls a la llengua, de dir sempre el que pensa, encara que pugui perjudicar fins i tot a ella mateixa i la virtut d'encertar, amb sinceritat, en les seves sentències. Si amb el farol deia la veritat, amb les «il·lusions falses», tres quarts del mateix, encara que sigui contradictori que després d'haver llençat el primer missatge, pugui continuar en el mateix paper. Això és exactament el que ha passat amb la sentència del TGUE i amb tantes altres coses, començant per les expectatives pel procés en sí, passant pel 9-N i l'1-O o la declaració de la república catalana. L'eurodiputada va llençar un dard enverinat a aquells amb qui compartia faristol i en un moment que no era agradable per cap dels quatre.

L'endemà es va produir una nova sorpresa. Carles Puigdemont va ser entrevistat per Jordi Basté a RAC1, on evidentment va sorgir el tema de les polèmiques declaracions de Clara Ponsatí i, amb elegància això sí, no es va mossegar la llengua. L'expresident va acusar la seva companya de parlament d'haver-se «equivocat» i va dir que no estava d'acord «ni amb el to, ni amb les formes, ni amb el fons, ni amb el moment» i li va demanar «empatia». Suaument, Puigdemont li va recordar que és eurodiputada gràcies a aquesta estratègia que critica. El missatge és més clar que l'aigua; d'aquí a un any hi ha eleccions europees. Ja sabràs el que vol dir.

Xarxes que bullen

Les xarxes, allò que tant interès aixeca especialment entre els polítics, van bullir entre els que pensen que Ponsatí és l'única que canta les veritats i que van aprofitar per deixar l'expresident més avall de la sola d'una sabata i els que van continuar donant suport incondicional a Puigdemont. De nou la divisió, un dels principals problemes de l'independentisme torna a treure el cap. El problema és que quan passa, els sectors es fan més i més petits i aquella unitat que mai va ser de veritat de Junts pel Sí, però que almenys semblava real, s'ha anat trencant en trossets cada cop més diminuts.

Subscriu-te per seguir llegint