I si tornen a passar?

Doncs a mi m’agrada més el teu, diu la Mila un cop ha tastat els vins de les dues copes. Coincideixo amb ella. Hem anat a un bar de vins i hem escollit un vi català que ja coneixíem i hem deixat que la noia que ens ha atès ens en recomanés un altre. Ens ha servit un vi que, segons ella, hauria de fer-nos levitar: un reserva premiat en no sé quants concursos, elaborat amb un raïm ancestral en una terra esquerpa que li confereix múltiples matisos de sabors i aromes. I sí, és clar: el trobem bo. Però ens agrada més l’altre (que, a més, costa quatre vegades menys).

«Això és perquè no hi entenem gens», li dic. «Creus que si fóssim expertes i sabéssim valorar tot el que saben valorar els enòlegs i els sumillers trobaríem més bo l’altre?», em pregunta. Em fa pensar una mica. La Mila és una gran plantejadora d’escenaris imaginaris i de preguntes impossibles. «Suposo que no. O potser hauríem educat el nostre paladar d’una altra manera, i aleshores potser sí». Ella ja s’ha llençat: «Imagina’t un sopar amb una dotzena de persones. Dues són expertes en vi i les altres són com tu i jo: simples aficionades sense cap mena de formació en el tema». Assenteixo. Ella segueix: «Els dos que en saben volen demanar un vi que, segons diuen, és boníssim. Els altres deu, en canvi, volen un vi tirant a dolentot. Quin s’hauria de demanar? Els que volen els experts, o el que vol la majoria?» Intento fugir d’estudi i proposo que els entesos agafin el bon vi i els altres, el dolentot. Però ella no desisteix: «No, no: només es pot agafar un vi. Quin s’ha de demanar?» Contesto: «El que vol la majoria». Insisteix: «Encara que objectivament el vi sigui dolent?» Li contesto una obvietat: «Si a ells els agrada, que beguin el que vulguin!» Somriu, satisfeta: «Democràcia pura i dura, no?» Torno a assentir.

Aleshores es posa seriosa: «I què farem, Anna, si la dreta guanya les eleccions? I si resulta que la majoria dels votants són masclistes, racistes, anticatalans i xenòfobs? I si la majoria no creu en el canvi climàtic i pensa que torturar els animals és una tradició? I si pensen que les persones LGTBIQ+ són engendres, que l’avortament és delicte, que cal prohibir el divorci? I si estan convençuts que si a les dones ens violen és perquè anem provocant, i que no cal una llei de Memòria Històrica ni una llei d’eutanàsia? I si resulta que són més, què farem?»

Una mica destarotada pel gir que ha fet la conversa, i com que no sé què contestar, faig un glop del vi suposadament bo, el que ens havia de fer levitar però que ens ha fet aterrar en un possible (i fins i tot diria que probable) futur distòpic. «Què passarà si ells són més? Els direm que estan equivocats? Sortirem amb l’elitisme de dir que no saben què han votat, com si nosaltres tinguéssim l’exclusivitat del vot correcte?» Pel meu cap passa la visió d’Ortega-Smith convertit en ministre de justícia i em venen ganes de demanar-me tres copes més. Miro a la Mila i dic «això no passarà». Ella s’acaba la copa d’un trago. «Ja, però… i si passa? I si tornen a passar?»

Subscriu-te per seguir llegint