Indústria cultural Nintendo

En l’època en la qual un era un nen, si volies jugar a un videojoc havies de comprar una fitxa en una casa de jocs. Si els pares d’un comptaven amb una bona posició econòmica, podies tenir la Commodore 74 a casa i provar sort amb uns jocs horribles. Entreteniments el pixelat dels quals requeria l’ús extrem de la imaginació. Recordo jugar a tennis amb la figura d’un simple pal i una bola quadrada.

Jo era dels pares que s’oposaven a les consoles de jocs, potser perquè a penes m’entenc amb la tecnologia. Ocorre que, com a molts adults que detesten els jocs electrònics, tots els amics dels nostres fills tenen una consola de jocs a casa. I que els nens somien amb ells.

Com el nen de sis anys que viu amb mi no té un polsim de ximple, i sap de campanyes de màrqueting de manera innata (suposo), va dibuixar una Nintendo en paper i durant dies feia com que jugava al Minecraft prement botons de fantasia. Això li va partir el cor a la seva mare, qui va acabar per comprar-li una.

Nintendo, com la resta de les consoles de jocs, és d’aquests fenòmens que es colen a les cases de la gent passant gairebé desapercebudes. Però ocorre que, per a sorpresa d’un, els videojocs representen avui la primera indústria cultural per recaptació, superant el cinema i la música, per no esmentar la literatura.

L’exorbitant quantitat de beneficis que genera és comparable al seu grandíssim efecte si un pensa que està en gairebé totes les cases de família i que els nens creixeran amb elles (més de dues hores diàries de mitjana). I que deixarà una petjada profunda. Això no és cultura, diran. La cultura també és aquest conjunt de costums que caracteritzen a un poble (una comunitat mundial, en aquest cas), així es tracti de pur divertiment. I potser aquest és l’efecte de la cultura a futur, narcotitzant i perfecte.

El que succeeix a casa sempre és més important, encara que ho passem per alt, com ho fem amb la veritable revolució cultural que representen des de fa anys les consoles de videojocs. Un se sent una antigalla que no ho entén, com aquests pares que s’escandalitzaven als anys 60 davant els cabells llargs dels Beatles. Clar que allò era rebel·lia i això d’avui sembla, més aviat, sotmetiment.

He començat a jugar amb el meu fill a curses de cotxes que succeeixen en plena ciutat de Barcelona. Espero que aviat n’hi hagi una a Girona. «No pots aturar el que ve», deia Cormac McCarthy a No és país per a vells. En aquest país de la cultura actual un ja és un fòssil de museu.

Subscriu-te per seguir llegint