Més que unes festes

Girona podia ser tot allò que li anaven penjant les etiquetes de l’època, res d’il·lusionants. Però a la base d’aquella ciutat dels anys 40 hi havia aquí gent disposada ja a alguna represa. L’any 1943 el carrer de l’Argenteria va celebrar la seva festa del carrer, probablement la primera després de la Guerra Civil espanyola (els amics historiadors haurien d’investigar el tema d’avui). La festa de l’Argenteria tenia un fet protagonista, indiscutible i màgic, el Tarlà. Els qui llavors érem molt joves no havíem vist mai el Tarlà, a causa de la guerra, però se’ns explicava el mite, significat i popularitat del personatge i de la festa. Quan en aquell llunyà 1943 es va tornar a penjar el Tarlà, amb repartiment de canyes als veïns, i escoltar la «Florida» i la «Pizarro», i sardanes abundants, allò va tenir tot el senyal de la voluntat de recuperació, d’un valor del poble, la festa, el sentit d’un component identitari català i gironí. Aquella recuperació era una peça de la història, un retrobament, una voluntat de passar pàgina de moltes coses que cadascú se sabia. Vindria a ser un acompliment dels versos de Ventura Gassol : «foc nou, baixa del cel i torna a prendre, ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra». El Tarlà, en el seu temps llegendari de la pesta, alegrava i entretenia el poble preocupat i trist, i en aquella Girona dels 40 era això, una al·legoria, tota una estampa de les de guardar.

D’aquella Argenteria dels 40 es recorden uns noms, especialment botiguers, responsables de la festa: Ridaura, Puig, Gamell, Pérez, Canadell, Farró i molts més, treballadors d’una vertadera ciutadania. L’any 1947 a l’Argenteria es va retre un homenatge al compositor de sardanes Vicenç Bou, amb la seva presència; es varen tocar 9 sardanes seves, i l’última va ser Girona aimada, escoltada per una tan immensa multitud que va fer impossible el ball de les sardanes; magnífica, aquella tarda del diumenge 31 d’agost del 1947.

Després de l’Argenteria, molts carrers de Girona es varen afanyar a organitzar la seva festa; el recorregut de celebracions seria: Cort-Reial i plaça de l’Oli, Ballesteries, Calderers, Barca, Sant Pere, Força, Bern, Carme, Rutlla, Mercadal, Sant Agustí, Marquès de Camps (l’Havana Petita) i tancava el calendari Pedret, pel Pilar, tot esperant Fires. A Girona, cada estiu, es podien tocar més de 50 sardanes. Quan l’últim dia de Fires els focs artificials cremaven el clàssic «Gloria a San Narciso», la ciutat continuava essent, això sí, petita i delicada...

Aquella època va ser molt bona per les cobles de sardanes i orquestres de ball, colles de sardanistes i ciutadania tota. Allò va ser possible fins a l’arribada del cotxe utilitari, descrita magistralment en aquell monòleg de Joan Capri «La guerra del sis-cents». L’acabament de les festes de carrer a Girona va tenir un lloc ben significat: la plaça del Marquès de Camps, l’Havana Petita, va perdre l’espai perquè allò és carretera N-II i els productes de la Seat hi tenien preferència de pas. Molts gironins varen aprendre aviat els camins del mar, ja amb aire nou, tot signant moltes lletres de canvi per pagar el 600. I adeu-siau, festes de carrer.

Més enllà d’un possible i noble enyorament d’aquella vintena d’anys de les festes de carrer a Girona, hi ha el valor històric d’una voluntat de ser, d’un desig de normalitat, un fet de ciutadania bàsica i també signe i testimoni d’una notable eficàcia del petit comerç, gran impulsor a tots aquells barris. Un valor, aquest últim, que probablement ara seria difícil d’aconseguir.

Aquelles festes de carrer varen ser com un parèntesi animador, dintre la lectura del text difícil de la llarga postguerra.

Subscriu-te per seguir llegint