Costa Brava, primer acte

La pràctica aconsella que els relats notables es donin a dosis o parts. En el teatre es diuen actes. La realitat gironina de la Costa Brava, complexa, canviant, soferta, requereix que la seva explicació es faci seguint aquella pauta. El Museu d’Art de Girona ha iniciat enguany una presentació del litoral. És el primer acte de l’obra, que en tindrà tres: any 2023, Costa Brava, la descoberta del paradís. El 2024 es presentarà la seva destrucció. I el 2025, una recuperació.

Ja s’ha alçat el teló. L’exposició del Museu d’Art de Girona mostra aquells inicis del coneixement i reconeixement del litoral gironí; del mateix tema hi ha una altra exposició al Museu de l’Empordà, Figueres, titulada «Quan Cadaqués era una festa». Se’ns ensenya una naturalitat lluminosa que, més enllà de la nostàlgia, té un valor històric: va atreure un considerable col·lectiu d’artistes i ara són ells mateixos, amb les seves obres, qui donen fe d’aquell paisatge que llavors descobrien. Aquell temps és ben recordat en el magnífic llibre-catàleg editat pel MdA, un antològic repertori que recorre l’abecedari des d’Agulló fins a Woewosky, omplint els anys entre 1870 i 1936. La part literària i tècnica del llibre de les exposicions és a càrrec de Carme Clusellas, Eduard Bech, Mariona Seguranyes, Glòria Bosch i Susanna Portell, resultant un discurs d’alta precisió i acurada didàctica, que s’agraeix. La geografia litoral gironina va quedar honorada, ben simbòlicament marcada als extrems, Cadaqués i Tossa, dos nuclis amb atractius singulars que varen crear un col·lectiu humà i artístic de moltes procedències. Era obertura i era acolliment, signes mediterranis. Ben merescut, el títol de quan Cadaqués era una festa. Ben merescut anomenar Tossa com la «Babel artística», i allò altre de «poble quiet i retirat dintre una capsa de muntanyes», en la visió de Joan Maragall, any 1904.

Les 180 pàgines del llibre-catàleg obren la descoberta del paradís, aquell món tan diferent un segle després. Aquestes pàgines, que ens posen 165 quadres al sofà de casa nostra, permeten contemplar un món de firmes antològiques, un aplec d’escoles pictòriques, un món de diversitats, però amb la gran coincidència d’estar motivats vitalment per aquesta –perdó, aquella– Costa Brava.

El visitant del Museu d’Art de Girona i del Museu de l’Empordà de Figueres valora l’obra exposada i, més enllà, cal apreciar el treball que suposa la disposició d’unes exposicions com aquestes. Una voluntat creadora inicia la necessària investigació sobre el tema, localització de les obres, tracte amb els seus propietaris, que en aquesta ocasió els prestadors, museus, galeries i particulars, són 35 d’arreu de Catalunya, Estat espanyol i França; després ve un contracte d’assegurança pel desplaçament, i quan arriben les obres a la Pujada de la Catedral es treballen les sales amb criteris tècnics, pedagògics i artístics. I l’àmbit es torna senzillament admirable. S’ha creat tot un univers.

Certament, el Museu d’Art de Girona ens queda als alts turons de la ciutat, però la pujada pot ser símbol de l’esforç merescut per arribar a contemplar aquella infància de la Costa Brava que, més tard, altres generacions no la varen estimar prou.

Tot esperant el segon i el tercer acte de la Costa Brava al Museu d’Art de Girona, quedem-nos amb aquell desig de Víctor Català (Caterina Albert) escrit des de l’Escala, estiu del 1919: «Que en la costa bella i brava cada u hi trobi son espill. El teu alt exemple grava en lo cor de cada fill».

Subscriu-te per seguir llegint