En Baldiri i la Costa Brava

Les nits tropicals de la darrera setmana han portat a afrontar les matinades a la terrassa de casa amb un cigar havà, un dit de whisky i alguna pel·lícula a l’iPad tot esperant la frescor que no acabava d’arribar. En aquest ambient de tedi nocturn hi ha hagut espai per a una troballa. Cercant alguna cosa d’en Joan Capri apareixia, gratuïtament a YouTube i en català, la pel·lícula de 1968 Baldiri de la Costa, dirigida per Josep Maria Font Espina i produïda per Antonio Isasi-Isasmendi. Però sobretot protagonitzada pel gran Joan Capri. I és que va existir un temps a Catalunya on gairebé a cap casa hi faltava un disc dels mítics monòlegs d’en Capri, capaç d’elevar a categoria de transcendent el fet més petit i quotidià amb un enorme sarcasme. Joan Capri, un home de tracte sempre difícil i ple de dubtes, manies i prejudicis; pel seu talent a l’escenari forma part de la galeria de catalans il·lustres.

Més enllà de l’actuació de Capri la pel·lícula em va cridar l’atenció perquè malgrat la seva lleugeresa ha aguantat prou bé el pas del temps en el tema que planteja. De fet, posats a exagerar ja que estem de vacances, podríem dir que és d’una modernitat apreciable. Baldiri és un pagès quarantí, rondinaire i solter que viu amb la seva germana (la gran Maria Matilde Almendros, la dona de Capri a la sèrie Dr. Caparrós a TVE).

En una sèrie de salts en el temps al llarg de la pel·lícula, uns deu anys, passa de ser un pagès que veu el primer turista que arriba al poble a que l’emboliquin per vendre l’hort per quatre duros, caigui en braços de les franceses, llogui les habitacions de casa als estrangers, a que el facin alcalde i acabi essent el propietari d’una cadena d’hotels al poble. El creixement desfermat, l’especulació immobiliària, el paper de l’administració, les corrupteles, en fi tot el poble cau rendit davant les divises i els costums liberals dels turistes.

La pel·lícula va estimular la meva memòria perquè vaig recordar les converses amb el creador de Baldiri de la Costa, el dibuixant i humorista Joaquim Muntañola, que era un dels estiuejants més distingits de Platja d’Aro on tenia casa des dels anys 40. Ja nonagenari va dibuixar la història de l’Hotel Costa Brava, propietat d’en Jordi Comas i la Carme Hospital. En Muntañola era un prolífic dibuixant: de publicitat, de còmics (era el pare d’en Josechu el Basco del TBO) i va estar tres dècades fent un dibuix diari a La Vanguardia, d’humor senzill, directe i descomplicat que vist avui encara produeix un somriure semblant als de fa 50 anys. A cavall de la dècada dels cinquanta i seixanta en Muntañola veu, des de la seva casa propera a l’església de Platja d’Aro, els efectes d’una gran decisió política del govern per afavorir la indústria que pot donar ales i divises a una economia espanyola encara autàrquica i obrir-se a Europa. La Llei del sòl de 1956 complementada amb el reglamento de desarrollo de las zonas de interés turístico nacional feren que en pocs anys les zones agrícoles al voltant dels petits cascs urbans dels pobles de la costa s’urbanitzessin a velocitats de vertigen. Això va durar fins a finals dels setanta i després a glopades hem vist períodes de més sensibilitat i altres de creixement salvatge que mai hauríem pensat que vinguessin repetint des dels temps d’en Baldiri. I s’hi va inspirar.

Inicialment fou una obra de teatre. En Muntañola em va dir que la va escriure per en Joan Capri i amb un bon grapat d’escenes que són pràcticament monòlegs. Ni l’autor ni l’actor Paco Martínez Soria, llavors propietari del teatre Tàlia del Paral·lel barceloní, foren capaços de tancar cap tracte econòmic amb en Capri frustrant-se la seva caracterització com en Baldiri del poble de San Cipriano Sur-Mer. Una obra que bevia de molts personatges de Platja d’Aro, recurrents a alguns dels treballs humorístics de Muntañola.

Al final, el paper protagonista el va assumir un dels grans del teatre català, en Pau Garsaball. Estrenada al juliol de 1964, es va convertir en un dels grans èxits teatrals dels seixanta i es va mantenir molts anys en escena, feia gires per Catalunya i estava al repertori de la majoria de grups de teatre afeccionat del país. Quatre anys després Joan Capri, probablement picat pel triomf i el reconeixement de crítica i públic cap en Pau Garsaball, volgué protagonitzar la pel·lícula. I ara que l’he vist, per primer cop, em crida molt l’atenció com varen saber retratar alguns episodis del nostre país en els que una i altra vegada tornem a caure.