Abans el destí no se’ns emporti

Fa cinquanta anys es va estrenar la pel.lícula Soylent Green, dirigida per Richard Fleischer, amb un repartiment estel·lar, encapçalat per Charlton Heston i Edward G. Robinson, i un títol grandiloqüent, però força suggeridor en castellà: Cuando el destino nos alcance.

Quan encara ningú parlava de l’antropocè –neologisme per designar l’època actual, caracteritzada per l’impacte massiu de l’home damunt la Terra–, la pel.lícula de Fleischer presentava escenaris distòpics –superpoblació, sequera, extinció massiva de vida animal i vegetal, lluita per la supervivència– que aleshores es veien inversemblants, en un context caracteritzat per un relat completament oposat, marcat per productes icònics com 2001 una odissea de l’espai, o Star Treck, que dibuixaven un futur on els avenços científics havien de dur la humanitat a un món en pau, fet d’espais esbatanats ben enjardinats, i edificis amples estil Bauhaus on els humans caminaven pausadament, vestits amb una mena d’asèptics xandalls lluents.

Un any abans de l’estrena de la pel·lícula –tot i que la coincidència sembla ésser casual– havia estat publicat el conegut informe del Club de Roma anomenat «Els límits del creixement», sorprenetment anticipatori, entre altres catàstrofes, de l’actual crisi climàtica. Avui, malauradament, la idea d’un món format per violentes megalòpolis superpoblades a causa de la desertització i la sequera ja no sembla tan inversemblant com fa cinquanta anys.

La ciutat de Nova York del film de Fleischer presenta molts trets comuns amb el món també anticipat premonitòriament per Hans Magnus Enzensberger en el seu opuscle de 1993: Perspectives de guerra civil, on advertia que el final de la Guerra Freda i de la Pax Atòmica podia obrir el camí a un eixam de guerres civils arreu del món i també al que anomenava guerra civil molecular dins les grans metròpolis, forçant la creació de gated communities (comunitats engabiades) un fenomen avui ja malauradament freqüentíssim a tot el continent americà i altres indrets.

Que vivim un moment de desestabilització sistèmica no ho qüestiona gairebé ningú fora dels irreductibles col·lectius «terraplanistes». Malgrat els atacs ferotges i escarnis que en el seu moment va haver de patir, el diagnòstic de l’informe del Club de Roma –elaborat pel prestigiós Massachusetts Institute of Technology (MIT)– és considerat avui bàsicament encertat. De fet, gairebé tots els moviments mediambientalistes i les seves seqüeles (Protocol de Kyoto, agenda 2030 etc.) han estat influïts d’una manera o altra per l’informe del Club de Roma.

El problema, per tant, no rau en el diagnòstic de la malaltia, si no més aviat en el tractament. És irreversible? S’hi pot fer res encara? I si encara hi som a temps, què és el que es pot fer?

El mediàtic premi Nobel James Lovelock, pare de la Hipòtesi Gaia –que explica el planeta Terra com un superorganisme capaç d’autoregular-se gràcies als processos biogeoquímics–, va publicar el 2006, La revenja de la Terra, on afirmava que la Humanitat és a punt d’autodestruir-se i que cap de les solucions proposades o aplicades fins ara no pot resoldre el problema. Per això, Lovelock defensava l’energia nuclear –a la qual s’havia oposat tota la vida– per tal de garantir la supervivència de la Humanitat, abocada a escenaris de l’estil de Soylent Green i altres obres posteriors, també distòpiques com Blade Runner o Mad Max, caracteritzades per un darwinisme hobbesià, força adients per a sessions domèstiques de cinema a la fresca en un estiu com aquest, on veiem amb angoixa com assolim temperatures sense precedents, que semblen donar la raó a Lovelock.

No tot, però, són notícies negatives. El pròxim 30 de novembre començarà a Dubai (Emirats Àrabs) la Cimera del Clima de Nacions Unides per tractar d’accelerar l’acció contra el canvi climàtic. És un dels molts esforços que a diferents llocs i a molts nivells es duen a terme en la mateixa línia d’acció.

En aquest sentit, val a dir que contràriament al que pugui semblar, l’informe del Club de Roma, malgrat les seves descripcions catastròfiques, no pretenia pas ser un oracle fatalista sobre la data d’una inevitable apocalipsi ecològica. Ans al contrari, tot advertint del risc cert de col·lapse, s’analitzaven les diferents possibilitats d’aconseguir un canvi cap a l’equilibri ecològic sostenible, i s’oferien pautes versemblants per tal d’obtenir un retorn a un cert ’equilibri sistèmic. Tant de bo Lovelock anés errat i encara siguem a temps de no acabar al Planeta dels Simis.

Subscriu-te per seguir llegint