Algunes incongruències de la transició energètica

Això de la transició energètica no pot fer res més que avançar, però massa sovint llegim notícies que fan dubtar si anem en bona direcció. Per aquest article n’he seleccionat tres; per tant, poden ser poc representatives, però sí són un toc d’alarma per les raons que intento demostrar.

A Noruega acaben d’inaugurar un parc eòlic anomenat Hywind Tampen, que reuneix una dotzena d’aerogeneradors muntats en les aigües de la Mar del Nord sobre estructures flotants de formigó, amb un desplegament de 88 megavats (MW) que el converteix en el parc eòlic marí flotant més gran del món. Està situat a 140 quilòmetres de la costa de Noruega, en una zona on les aigües aconsegueixen una profunditat d’entre 260 i 300 m. Només com a referència, aquí al golf de Roses estan tramitant parcs eòlics entre 500 i 1.000 MW i a una distància de només 20 km de la costa. Penso que la simple comparativa amb el que acaben de fer els noruecs ens permet parlar d’incerteses: si fins ara el més gran té menys de 100 MW, aquí en projectem uns de 10 vegades més. Això sí: a tocar de la costa. És congruent tot plegat?

El més curiós, no obstant això, és per a què s’utilitzarà aquesta enorme potència d’energia renovable, que no és altra que assortir a plataformes dedicades a la producció de petroli i gas. És a dir, amb energies renovables obtindrem produir més petroli i gas, que són els responsables del canvi climàtic, a causa de la seva combustió. No havíem quedat que a un horitzó relativament proper ja no faríem servir els combustibles fòssils? Usar energies renovables per a produir més petroli és comparable, si em permeteu la boutade, a què els bombers es dediquessin a incendiar els boscos.

Una segona notícia preocupant: l’últim informe sobre ús de carbó de l’Agència Internacional d’Energia (AIE), publicat a mitjan desembre, estima que l’any 2022 s’hauran usat 8.025 milions de tones (Mt), la xifra anual més alta de la qual es tingui registre, ja que el rècord anterior s’havia obtingut en 2013, quan es van usar 7.997 Mt de carbó.

Amb aquests números el més senzill és donar la culpa a la Xina, el principal productor i consumidor de carbó del món. Però l’Oficina Europea d’Estadístiques ha publicat les dades sobre el consum i la producció de carbó en els 27 països membres de la UE en 2022, segons aquest resultat en el període la producció de carbó de la UE l’any passat es va incrementar un 5% i el consum de carbó ho va fer en un 2%.

Es reconeix que el carbó és el combustible fòssil que més emissió de gasos d’efecte hivernacle produeix per unitat energètica, i les polítiques escrites en plans de tota mena era la reducció dràstica del seu consum (a Espanya s’han tancat més d’una tèrmica a base de carbó, com la d’Andorra a Terol). Però tot demostra que en lloc de disminuir la seva producció i consum, s’està incrementant tan arreu del món com a la UE, que semblem els més compromesos de tots. Clar que la culpa ben segur la té (o se li dona) a Putin per la seva guerra a Ucraïna.

Per acabar d’adobar-ho, la producció de plàstics es dispara a tot al món. El Consell Químic Americà ha calculat que només als Estats Units hi ha previstes inversions per valor de 146.000 milions d’euros per a 256 noves indústries o ampliacions per a producció d’etilè i propilè, que són les bases dels plàstics. Aquesta indústria té dos inconvenients des del punt de vista ambiental: el primer, que utilitza productes petrolífers i el segon que els plàstics, de gran persistència, acaben contaminant per arreu (fins i tot, un estudi recent ha detectat la seva presència a llacs alpins a gran altura). Es calcula que només a Espanya es llencen 126 tones de plàstic al mar cada dia, que s’esmicolen i s’acaben integrant a les xarxes tròfiques marines, arribant al consum humà. No sembla que els cèntims que costen les bosses de plàstics a mercats i grans superfícies hagin desmotivat el seu ús, sense oblidar el munt de coses de plàstic que ens envolta. És evident que no han estat encertades les polítiques tendents a abandonar l’ús dels plàstics i clarament insuficients les de recollida selectiva per a fomentar el seu reciclatge (a Catalunya, el percentatge de recollida selectiva de plàstic és inferior al 30%).

Amb les dades aportades en aquest article hi ha tres conclusions clares: s’incrementa l’ús dels combustibles fòssils, creix la producció de béns que fan servir el petroli com matèria primera i sembla que una part de les renovables es dedica a ajudar tot això. El camí sembla contrari del que caldria i ens allunyem cada cop més dels objectius que ens hem autoimposat. Mentrestant, patim onades de calor més duradores, més intenses i més freqüents.

No vull ser endeví; només he exposat fets que estan succeint. No anem bé.

Subscriu-te per seguir llegint