La batalla energètica

Els darrers dies he estat preparant una intervenció pel proper Foro Industria y Energía, per la qual cosa he hagut de revisar les dades sobre el progrés de la indústria en la transició energètica. He constatat que la indústria està fent els deures en energia des de fa anys, fet que s’explica perquè aquest és un component principal dels seus costos. A l’any 2003 la intensitat energètica, mesurada com l’energia que es feia servir per produir un euro de producte, era de 1,67 kWh/€, mentre que el 2022, en plena crisi de preus d’energia, va ser de 0,73 kWh/€ i a 2030 ja podem predir que serà de 0,67 kWh/€. L’energia que més ha baixat a la indústria ha estat la del petroli, tot i que el gas i l’electricitat també ho han fet. En canvi, les energies renovables han pujat de manera poc rellevant.

Mirant el detall he vist que a l’any 2019 el gas aportava a la indústria 19,72 TWh i l’electricitat 16,23 TWh. La resta poca cosa més. Però el problema ha sorgit a l’hora d’intentar veure quin seria el consum d’energia a l’any 2050, una vegada ja s’hagi fet la transició energètica.

Ens diuen que hem d’electrificar tota l’economia, però hi ha activitats industrials que necessiten temperatures molt elevades, i l’electricitat té una limitació tecnicoeconòmica de materials per resistències a 400ºC. Llavors és quan apareix l’hidrogen com a solució. És a dir, la primera batalla és la de substituir tot el gas natural per hidrogen, i construir una xarxa com la del gas, però amb hidrogen. El problema és que, per a produir cada kWh d’hidrogen, substituint el gas, es necessiten 1,5 kWh d’electricitat. Això ja ens genera un avís: on sigui possible emprar directament electricitat, no cal anar amb hidrogen. Hi ha un munt d’arguments per intentar justificar l’ús de l’hidrogen, com per exemple que es pot emmagatzemar i l’electricitat no, però son arguments febles, sense haver estudiat el model final de la xarxa elèctrica ni haver vist les opcions de flexibilitat del sistema.

Un actor important que apareix en aquesta discussió és Repsol, proposant combustibles sintètics a base d’hidrogen i CO2. És la mateixa croada que fan els fabricants de cotxes europeus que han perdut el mercat del cotxe elèctric. D’acord, el combustible sintètic té certs avantatges front l’hidrogen, com la densitat, però encara complica més el preu, car a la transformació d’electricitat amb hidrogen (1,5 kWh H2/kWh elèctric) hi ha d’afegir la reacció amb el CO2. Ara bé, pot arribar a ser una solució viable pels avions i pels vaixells.

Fins aquí tenim tres grups energètics que competeixen per veure qui s’emporta la millor part del mercat. L’elèctric, que pretén emportar-se tota la mobilitat terrestre, el petroquímic que pretén arreplegar una part de la mobilitat terrestre i tota l’aèria i la marina, i el gasístic que pretén servir les necessitats de la indústria a elevada temperatura amb una xarxa d’hidrogen.

Però, hi ha més solucions energètiques de transició? Una ja la hem citat al principi, anar disminuint les necessitats d’energia per la fabricació de cada producte, cosa que passa per adaptar el disseny del producte de forma que ajudi a que el procés demani menys energia. Però n’hi ha moltes més. Una possibilitat és la biomassa forestal i agrícola, que pot aportar 8,9 TWh, una altra és el biometà provinent de la fermentació de purins i residus orgànics, que pot aportar 13 TWh, una altra és la valoració energètica de residus resultants després de fer el màxim reciclatge possible, amb un potencial de 3,7 TWh. L’electricitat renovable que es necessitarà és de 13 TWh, provinents de parcs solars i eòlics amb una potència de 6 GW. L’hidrogen que ara utilitza la indústria química orgànica s’estima en uns 3,6 TWh, necessitant una potència elèctrica de 2 GW de fonts renovables. Finalment, si el combustible sintètic de Repsol arriba a ser una realitat, necessitarà una energia de 5,15 TWh provinents de 5 GW d’electricitat renovable.

El problema d’aquest esquema és que no és el que més agrada a les grans empreses energètiques. La biomassa és una part de l’energia que no dominen. El biometà no ha de passar necessàriament per la xarxa (a fàbriques com la nostra arriba en camió) i l’electricitat no necessàriament hauria de passar tota per la xarxa. Podem construir parcs fotovoltaics en prou quantitat al voltant dels pobles en règim de comunitat energètica per alimentar bona part del seu consum, podem posar parcs fotovoltaics i eòlics prop dels polígons industrials (el de Vilamalla, per exemple) per alimentar en autoconsum i podem resoldre el recurs forestal i de residus sense un excés de tecnologia, només amb canvis culturals i reglamentaris. Tot passa per resoldre els taps que ho impedeixen: eliminar la moratòria de valorització energètica de residus, pressionar els ajuntaments perquè apliquin en pocs anys (2025) polítiques de separació de residus fins obtenir una eficiència del 80%, impulsar empreses i cooperatives en el món rural per l’eliminació de residus ramaders i carnis per produir biometà, eliminar la restricció de 500 m de radi per a parcs fotovoltaics en comunitat energètica a terra, eliminar la restricció d’REE de permisos per connectar parcs de més de 500 kW a 25 kV de comunitats energètiques, i posar les coses clares a Endesa pel que fa a resolucions administratives de comunitats energètiques.

És a dir, la batalla és entre Naturgy, Repsol, Endesa i nosaltres. Per a que els usuaris tinguem prou opcions ens cal que la política hi ajudi. Només ella pot fer que el consumidor guanyi la batalla i no acabi sent un vassall de les grans companyies energètiques. Fins ara no està clar que el món polític ho hagi entès. Ens hi va el poder de compra del consumidor, la vida de les pimes del país i els pressupostos de l’administració pública, és a dir, tot el benestar.

Subscriu-te per seguir llegint