Qui fa pedagogia climàtica avui?

Qui diu pedagogia, diu acció climàtica, doncs de retruc s’està fent pedagogia. Però aturem-nos primer en el tipus de pedagogia climàtica, doncs no necessàriament la que es fa és la més idònia i pot acabar sent un succedani o pitjor encara pot portar a confusió i desviació dels objectius que es pretenen: l’acció climàtica mateixa.

Segons la comunitat científica i la seva màxima expressió comunament acceptada, com es l’IPCC (El Panell d’experts de Canvi Climàtic de Nacions Unides), són tres les potes on es concreta l’acció climàtica i per tant la pedagogia a fer: la divulgació científica, les polítiques de mitigació del canvi climàtic i les polítiques d’adaptació al canvi climàtic.

Vegem uns exemples, on a l’hora de fer pedagogia hi ha desviacions, interpretacions interessades o un desconeixement d’aquestes tres línies d’acció, a partir d’actuacions o activitats que hem observat darrerament:

- Una exposició: Sobre el canvi climàtic als Pirineus, i que es centra en l’impacte del canvi climàtic en la biodiversitat i la fragilitat actual dels ecosistemes. Com sempre dic, estaria millor, si el fil conductor integrés de forma simultània i inclusiva els hàbitats humans i la flora i fauna. Fer únicament referència als ecosistemes, com si el medi ambient humà no fos l’ecosistema més important, obviant els impactes sobre la població, les noves malalties, la relació sequera-pagesia-ramaderia, la pèrdua de collites, la manca d’aigua (i de neu, pel turisme), l’encariment del pinso, es desvirtuar o fins i tot voler ocultar que als Pirineus la gent també patirà. Per contrast, a les ciutats on es concentra la població, no s’estan fent exposicions amb tants suports.

- Una actuació: Sobre l’adaptació de la muntanya mitjana al canvi climàtic. Un projecte europeu participat per força organismes i universitats amb suport de la Generalitat, els governs d’Aragó i la Rioja i acotat al cap de Creus. El mateix biaix. Si la categoria i entitat dels organismes implicats, i dono fe que són de categoria, estiguessin també orientats a fer el mateix a la baixa muntanya, a la plana o a les conurbacions on s’amuntega el gruix de la població, indústries, AP-7, ecosistemes amb més pressió, etc. i on els conflictes ambientals (emissions, contaminació, etc.) són el pa de cada dia, faria més servei a la ciutadania.

- Una actuació: Un ajuntament de la Costa Brava, com molts (per això ometo el nom) no ha habilitat encara refugis climàtics ni té pla d’emergència actualitzat. Amb les preses per les diferents onades de calor, ha aprofitat la piscina municipal al bell mig de l’estiu sense que estigui habilitada per a tal escomesa. No qüestiono la improvisació, l’emergència s’ho val, el greu és que es vinculi piscina a refugi climàtic, doncs els refugis han de ser un recurs municipal de doble ús per tot l’any, no només a l’estiu, habilitat amb serveis: WC, farmaciola, aigua, dutxes, alguna llitera, mantes, aire condicionat / calefacció, wifi, etc.

- Una exposició-performance: Exposició immersiva amb tecnologia 3D en una localitat de la Costa Brava, sobre la devastació i els desastres que provocarà el canvi climàtic. Apart de la teatralització, es persegueix explícitament atraure turisme. La pregunta és, realment es fa pedagogia amb performances virtuals sobre desastres?

Hem d’atraure turisme climàtic? o millor sensibilitzar a la població local per tal de que estigui més ben preparada per prevenir riscos?. I si enlloc de 3D ensenyem a utilitzar ràdio d’ona curta per quan caigui internet i telefonia mòbil?

- Una activitat: Observem a algunes biblioteques públiques, que com a sensibilització davant l’emergència climàtica, aprofiten els aparadors exteriors per mostrar i exposar motius, cartells, objectes, deixalles,... que criden a l’estalvi, al reciclatge, etc. fent molt èmfasi amb els residus que generem, l’energia que consumim, etc. Entre el llenguatge i estètica juvenil, l’apel·lació a les generacions futures i al gra de sorra individual, és evident que és una típica mostra de la típica educació ambiental políticament correcte (és més, un esplai dels anys 90 ho faria millor).

- Un taller: També a la demarcació de Girona. Costa Brava. No explicito localitats, doncs el problema és de context. El taller tracta dels peixos indicadors del canvi climàtic, en una «diving fest», una festa busseig, organitzada per empreses turístiques i amb suport institucional. Òbviament no es tracten ni el problema de les onades de calor marines, ni el canvi de corrents a la Mediterrània, ni dels «medicans» (huracans mediterranis), ni dels perills ni impactes sobre la població costanera, ports, platges i infraestructures, de l’augment del nivell del mar,... Clar, no és l’objectiu. És una festa i un atractiu turístic.

- Un espectacle: En aquest cas no és d’aquest estiu, si no de la tardor passada a Barcelona. Però atesa l’avinentesa és oportú rescatar-lo. Performance en un gran teatre, amb 30 tones de sorra!! com escenari central i un muntatge per sensibilitzar sobre el canvi climàtic. La dramatització vol sacsejar sobre la sorra d’una platja que desapareix, la sorra del desert (per la desertització creixent), la sorra com a nou or daurat, doncs és cada vegada més buscada per arreu, etc.

- Un programa de TV3: Ja ho he comentat en altres ocasions en aquest mateix Diari i segueix igual. El programa Comarques, que semblaria tingui no un editor, si no un comissari, per tal que el 80-90% d’entrevistes i reportatges relacionats amb medi ambient, tinguin a veure amb medi natural (paisatges, àligues, tortugues, ocells, etc.) i amb «comarques», com si el Barcelonès sobretot, o el Gironès, no ho fossin i els problemes ambientals, d’indústries, transport públic deficient, mercaderies, logística i l’emergència climàtica (combustibles fòssils, energies renovables, contaminació, morts prematures, etc.) fossin marginals.

Subscriu-te per seguir llegint