Morts silenciosos

Els humans som uns animalots força estranys amb relació a com ens impressionem per les catàstrofes. Si s’estavella un avió, hi ha terratrèmol al Marroc amb més de 3.000 morts o unes inundacions a Líbia pel que sembla amb més de 20.000, ràpidament (i amb raó) obrim diaris i informatius de televisió amb la notícia, es desplacen molts periodistes que tots fan el mateix tipus de crònica amb les mateixes imatges i immediatament es desferma la solidaritat i els minuts de silenci. En canvi, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es produeixen a les ciutats europees més de 160.000 morts per una causa concreta i és una notícia que sovint passa desapercebuda. En efecte, els humans som uns animalots seduïts per l’espectacularitat.

I quina és aquesta causa de mortaldat a les ciutats europees? Estudis científics demostren que una proporció considerable de les morts prematures a les ciutats europees es produeixen per les elevades concentracions de contaminació atmosfèrica. La càrrega de mortalitat variava considerablement entre ciutats, però es necessiten amb urgència accions polítiques per reduir la contaminació atmosfèrica i aconseguir comunitats sostenibles, habitables i saludables.

A diferència de pandèmies víriques que ens han sorprès i al principi ens van deixar sense saber què fer per evitar morts, en aquest cas coneixem perfectament la causa (l’excés de contaminació atmosfèrica amb relació als compostos més perniciosos, que són les petites partícules PM2,5 i els òxids de nitrogen), qui la provoca (les emissions degudes sobretot a les combustions que a les ciutats provenen majoritàriament de l’ús de combustibles fòssils pels automòbils) i també què cal fer per evitar aquests morts (reduir la concentració d’aquests gasos fins a uns límits que es considerin compatibles amb la salut, allò que s’anomena transició energètica).

La primera qüestió que ens podem plantejar és conèixer quins són aquests límits. Actualment, la legislació europea (i, per tant, també l’espanyola) estableix el llindar de 25 µg/m³ en el cas de les partícules i 40 µg/m³. Però els límits que recomana l’OMS són de 5 i 10 µg/m³. És a dir, els llindars administratius de la Unió Europea estan 4 o 5 vegades per damunt del que determina l’OMS. No ha de sorprendre doncs que al conjunt de les ciutats europees, el 84% de la població estigui exposada a concentracions de PM2,5 i que el 9% de la població µg/m³ estigui exposada a concentracions per sobre de la directriu de l’OMS. Per tant, els límits normatius que ens afecten són escandalosament més laxes que els que determinen els estudis científics com a perill per la salut. Així i tot, Barcelona ha superat els dos límits l’any 2022.

Amb la gran inèrcia que caracteritza a l’administració europea, fa un any la Comissió va presentar una proposta per a una nova directiva de qualitat de l’aire. La proposta suggereix fixar nous valors límit de 10 µg/m³ anuals per a les PM2,5 i 20 µg/m³ per al NO2 en tota la UE per a 2030. És evident que aquests valors es queden curts en comparació amb les últimes directrius de l’OMS sobre la qualitat de l’aire, ja que suposen el doble del que els científics determinen com a llindar per la salut. És fàcil d’imaginar si ja costa molt complir els valors actuals, què passarà quan calgui complir els nous o el que representaria situar-nos en el nivell de seguretat de l’OMS.

Aquesta resistència només es pot explicar per dos motius fonamentals: la por dels polítics a actuar contundentment contra la mobilitat particular per evitar produir molèsties als ciutadans a la vegada que no inverteixen prou en el transport públic i els interessos de tota mena que s’amaguen darrere del sector de l’automoció (a Catalunya l’any 2022 va suposar un 6,5% del PIB).

Mentrestant, què fem? S’avança tímidament en l’electrificació dels automòbils, s’amenaça amb prohibicions de circulació de vehicles de combustió a un horitzó proper, es discuteix si els biocombustibles s’admeten o no, es creen noves taxes recaptatòries que donen feina a una Agència Tributària de Catalunya tan poc utilitzada pels ciutadans per pagar els seus impostos, es creen zones de baixes emissions a les quals no poden entrar determinats vehicles, etc. Però tot això resulta ara per ara insuficient, ja que es continuen ultrapassant els límits de l’OMS. I també s’organitzen folklòriques Setmanes de la Mobilitat (enguany del 16 al 22 de setembre) amb un seguit d’actes estrambòtics que dubto siguin eficaços, però en tot cas només són uns pocs dies a l’any, com per a rentar la consciència.

És una contradicció que els científics estableixin uns límits i els buròcrates en posin uns altres. Mentrestant, patim una plaga de morts innecessaris.

Subscriu-te per seguir llegint