El soci núm. 92

Soc el soci número 92 del Girona FC. Això pot semblar rellevant perquè avui mateix el Girona té 13.000 socis i 9.700 abonats. La diferència entre les dues xifres és aproximadament, la llista d’espera de la gent que vot tenir un seient a Montilivi. En realitat la meva circumstància no té més mèrit que la familiar. El meu pare Arseni Bosch havia jugat amb el Girona i de la seva mà jo havia arribat a anar al vell camp de Vista Alegre i després de forma regular a Montilivi. A les acaballes del darrer segle i primers d’aquest, essent ell directiu del club, la xifra de socis va arribar a estar per sota dels 500. Només faltaria que en aquelles circumstàncies tan adverses el seu propi fill s’hagués donat de baixa, malgrat que eren uns anys en què jo només venia a Girona cada dues o tres setmanes. Això sí, quan ho feia i coincidia amb un partit, hi anava sempre. De passada em fumava un cigar havà «doble coronas», que és la mida perfecta per la durada del matx.

Escric aquest article quan no s’ha jugat el partit entre el Girona i el Madrid. No se’ns han donat del tot malament les nostres confrontacions amb els de la capital. S’hi arriba en un gran moment social i d’estabilitat en tots els sentits. Pel que fa a la qüestió esportiva, de la mà de l’entrenador, Michel Sánchez, estem rebent tota mena d’elogis per la qualitat del nostre futbol. Se’ns cau la bava. En Michel, a més, s’ha guanyat la simpatia de ciutadà amb l’estima que ha demostrat per la nostra manera de ser, incloent-hi el seu esforç per aprendre i parlar en català, demostrant el seu tarannà de persona respectuosa amb un entorn on s’ha sentit acollit. Només una anècdota. Fa un temps, amb un grup d’amics, anàrem a dinar amb en Michel al restaurant Can Ribas de Sant Gregori, quan li va tocar el torn de demanar al cambrer que agafava la comanda ens va deixar amb un pam de nas. De primer volia cargols i de segon, peus de porc. Per cert, els peus de porc d’aquella casa són extraordinaris. Fins i tot en la gastronomia és un crac.

El Girona no ha assolit el lideratge en solitari a la primera o segona jornada quan tot està encara molt junt. Ho ha fet a la setena i guanyant, casualment, al Vila-real. Els que tenim ja certa edat recordem les ocasions en què aquest equip, amb el que tinguérem una gran rivalitat esportiva, ens va barrar uns quants ascensos a segona divisió. A mi el partit em va agafar a San Sebastián, on aquests dies se celebrava el festival de cinema. Malgrat que a l’hotel podia veure el partit, vaig anar a un bar d’ambient futbolístic. El local, a la part vella, era com un museu de la Real Societat. Quan el partit entrava a la recta final i el Girona ja guanyava, la gent (evidentment neutral perquè eren tots donostiarres) va empatitzar amb mi. Que un equip modest (amb el que havien empatat a casa a finals d’agost), assolís el lideratge en solitari a la primera divisió per primer cop els va portar a pensar que el fet no mereixia altra cosa que aplaudir-me. Vaja, com si jo hagués marcat algun gol tal com van fer Aleix Garcia o Eric. Òbviament, vaig haver de convidar a tots els feligresos a una ronda de consumicions, en alguns casos dos. «Todo pagado!». L’ocasió ho exigia.

La gran setmana blanc-i-vermella ha fet que molts de nosaltres recordéssim a tots aquells que foren jugadors, socis, directius o afeccionats en temps molt difícils.

Divendres al vespre es va presentar un llibre del qual és autor el periodista gironí Josep «Papi» Guardiola, com homenatge a Xavi Agustí, prohom del futbol gironí. El que més en sabia de tots plegats. Ho podem afirmar els que vàrem poder gaudir d’ell moltes estones. Les anècdotes, algunes són mítiques, sobre la seva trajectòria i experiència futbolística es varen succeir durant l’acte. Era el «pal de paller» d’una colla de persones que jugant, entrenant, estimant el futbol feren d’aquest esport i especialment del Girona FC un element essencial de la seva trajectòria vital. Això i l’amistat que es va generar entre totes aquestes persones. La seva ironia només tenia una altra virtut amb la qual competia: la capacitat d’explicar de forma senzilla les coses més complexes del futbol. La figura d’en Xavi, que va poder viure el primer ascens del Girona FC a primera divisió, és tot un símbol que cal estar amb l’equip a les verdes i a les madures.