Un mur de ferro, sang i plom

El 6 d’octubre de 1973, ara fa just cinquanta anys, va començar l’anomenada guerra del Iom Kippur, la quarta que enfrontava àrabs i israelians des de 1948, quan Egipte i Síria van atacar per sorpresa Israel en el dia de Iom Kippur –el jorn de l’expiació–, la festa més sagrada del calendari jueu.

La pel·lícula de Guy Nattiv Golda –encara no estrenada a casa nostra–, que manlleva el nom de l’aleshores primera ministra d’Israel Golda Meir, interpretada per Helen Mirren, descriu dramàticament la tensió d’aquell episodi. Tot i ser prou conegut, encara hi ha interrogants sobre el rol de la intel·ligència israeliana, que es va assabentar dels plans àrabs tot just abans de l’atac. Això i les dificultats per mobilitzar ràpidament els reservistes israelians expliquen, en part, l’èxit inicial dels exèrcits àrabs, que varen conquerir part dels territoris perduts a la guerra dels Sis Dies de 1967, mentre el pànic s’escampava entre els israelians.

Aquests, però, varen contraatacar amb èxit, i fins i tot varen travessar el canal de Suez. Només les pressions del secretari d’estat nord-americà Henry Kissinger i les amenaces de Moscou d’internacionalitzar el conflicte varen impedir que la columna de tancs comandada per qui anys després seria primer ministre, Ariel Sharon, seguís avançant, atès que, amb El Caire desprotegit, qui sap fins on podia haver arribat.

El conflicte va perllongar-se fins al 25 d’octubre de 1973, quan, auspiciat per l’ONU, es va acordar un alto el foc. Els morts varen ser 15.000, dels quals 6.000 israelians.

Les conseqüències de la guerra varen ser importants. D’una banda, la dependència israeliana de Washington es va accentuar, i també la dels àrabs envers Moscou, seguint una dinàmica prou característica de la guerra freda. Una altra de les conseqüències del conflicte va ser la crisi del petroli, amb què els productors àrabs varen voler castigar americans i europeus pel seu suport a Israel, desfermant una alça brutal de preus i una gravíssima crisi econòmica.

En el terreny diplomàtic, el líder egipci, Ànwar El Sadat, convençut després de la guerra del Iom Kippur que calia arribar a un acord amb Israel, va signar amb un vell enemic, Menahem Beguin els acords de pau Camp David. Era l’any 1979. Abans havia fet un inversemblant viatge sorpresa a Tel-Aviv, que li va valer, juntament amb Beguin, el Premi Nobel de la Pau. Poc després, aquesta pau dels audaços, li costaria la vida.

Des del punt de vista estratègic, però, la principal conseqüència de la guerra del Iom Kippur va ser, malgrat el miratge de la victoriosa contraofensiva israeliana, la fi del mite de la invencibilitat d’Israel.

Simplificant molt, podem dir que, fins i tot des d’abans del naixement de l’estat d’Israel, l’any 1948, el sionisme es va dividir per una tensa disputa ideològica. D’una banda, hi havia la doctrina del mur de ferro (The Iron Wall en anglès), encunyada (l’any 1923!), per Ze’ev Jobotinsky, i basada en la idea que els àrabs mai acceptarien l’existència d’un estat jueu i que, per tant, caldria bastir «un mur de ferro de força militar jueva». Una potència militar irresistible, que forcés els àrabs a negociar.

Davant d’això, els sionistes moderats defensaven la doctrina de la reconciliació: calia fer la pau amb els palestins, i seria això el que portaria la fi de les hostilitats amb els veïns àrabs. La guerra del Iom Kippur, amb l’ensorrament del mite de la invencibilitat d’Israel va reforçar aquesta tesi, principalment pel que fa als governs laboristes.

Fa uns mesos es va publicar Profetes sense honor, de Shlomo Ben-Ami, un molt recomanable llibre d’aquest intel·lectual, historiador i polític israelià, que va ser primer ambaixador d’Israel a Madrid, i també ministre d’afers exteriors amb el govern laborista d’Ehud Barak i un dels polítics que més va lluitar per aconseguir la pau amb els palestins. El seu llibre és un apassionat relat d’aquests esforços, pels quals, entre altres mèrits, Ben-Ami va ser recentment homenatjat a Barcelona amb el premi memorial Ramon Trias Fargas.

El col·laborador d’aquest diari Jordi Xuclà, impulsor del premi i bon amic de l’homenatjat, m’ha autoritzat a reproduir aquí la reflexió que va fer-li aquell dia un entristit Ben-Ami, fent referència a l’esmentada pugna doctrinal: «Nosaltres els laboristes estàvem convençuts que la clau estratègica passava per la pau amb els palestins. L’extrema dreta nacionalista israeliana cercava la pau amb el món àrab per neutralitzar els palestins. Queda prou clar qui ha guanyat».

Shlomo Ben-Ami –que en el seu llibre rebutja per obsolet Clausewitz quan diu que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans –afirma que els acords de pau d’Abraham, entre Israel i alguns estats àrabs, han estat «la pitjor derrota estratègica» de la causa palestina. Una conclusió desesperançada que en bona part troba les seves arrels en aquella dramàtica guerra d’ara fa cinquanta anys.

Subscriu-te per seguir llegint