Notes sobre el present

M’he resistit a parlar del tema de l’anomenada amnistia de la que parlen bàsicament els independentistes per defensar-la i les dretes, PP i VOX per denostar-la. Crec que, encertadament, Pedro Sánchez, va callar quan el candidat era Feijóo i, un cop investit candidat, ha situat el debat en el programa de govern, ha evitat parlar del tema de l’amnistia i ha parlat de la necessitat de negociar un programa de govern, perquè sense això un govern no pot tenir estabilitat. Ho deia en un article anterior quan afirmava que el tema territorial estava ofegant el debat sobre els altres problemes que el nou govern, si s’acaba constituint, haurà d’afrontar. I aquests no són menors perquè estem en un moment en que ens cal afrontar canvis estructurals molt profunds.

Però avui sembla inevitable parlar de l’amnistia. Una prèvia, totes les fonts fiables que he pogut consultar asseguren que no hi ha cap pacte tancat. Quan Junqueras diu que ja ho tenen pactat des del juny ho diu mirant Junts, per fer veure que ells van ser els primers. En segon lloc els diré que una amnistia no diu que els amnistiats no hagin comès un delicte, com diu la dreta, l’ultradreta i la presidenta de SCC, sinó que la societat vol passar pàgina d’uns fets amb magnanimitat, no esborrar els delictes que es puguin haver comès. Ningú va dir que l’amnistia del 1977 esborrés els delictes del franquisme sinó que la societat no volia obrir un munt de judicis per buscar els culpables. La tercera cosa és que és cert que els dirigents socialistes havien dit, no fa massa temps, que una amnistia era impossible o inconstitucional i ara semblen anar per altres camins. Des del meu punt de vista la pregunta que cal respondre és saber si unes possibles mesures de gràcia (ja veuríem quines i com es concreten) poden ajudar o no a la reconciliació dels catalans i això si que estava en el programa del PSC. Quin percentatge dels possibles receptors de les mesures de gràcia es reincorporarien a la vida civil sense ressentiments? No sé la resposta però de la resposta en depèn si tenen sentit unes mesures de gràcia o no.

Cal deixar clar que el problema té noms i cognoms i es diu Carles Puigdemont. Si no s’hagués fugat i ara no estigués a Waterloo el problema seria tot un altre, el centre de la discussió és si Puigdemont pot tornar sense ser jutjat. Després dels indults de la passada legislatura, la gent, bàsicament de segona fila, que està pendent de judici (sense menysprear les conseqüències personals que podrien sofrir) tenen, en general, poc interès polític. Per tant quan Puigdemont diu que no és un problema personal diu més mentida que veritat. I dit això els diré que sóc partidari de ser magnànim, no crec que fer una sèrie de judicis a gent, molta de la qual es va deixar portar per la rauxa del moment, sigui positiu. Tampoc crec en això d’obligar-los a dir que no ho tornaran a fer, és una declaració d’intencions sense més, si que estaria bé que reconeguessin que és un conflicte entre catalans que pensen diferent. Però en tota negociació les dues parts han d’oferir coses. M’atreviré a fer un suggeriment sobre el que els independentistes podrien oferir. Del govern espanyol responsable dels fets de 2017 avui no queda ningú i els partits catalans no independentistes, PP i PSC amb Ciutadans desaparegut, han renovat lideratges. Crec que els independentistes podrien oferir el pas al costat dels Junqueras, Puigdemont, etc. Això ajudaria a obrir una nova etapa amb nous dirigents i possibilitat de nous horitzons sense la càrrega política que aquests líders porten al damunt. I per acabar de parlar del tema que anomenem genèricament amnistia, afegiré que he parlat de mesures de gràcia perquè no tinc clar que el que correspongui sigui una llei d’amnistia. Els juristes diran.

I així arribem a la manifestació del diumenge passat organitzada per Societat Civil Catalana que va reunir (segons la guàrdia urbana) unes 50.000 persones, aproximadament la meitat que les que va reunir l’independentisme l’onze de setembre. Però més enllà dels sentiments que mouen aquestes manifestacions i de les proclames dient que ells són els demòcrates (implícitament es diu que els altres no) hi ha els números efectius de vots a les darreres eleccions (els donaré en milers i números rodons). La coalició governant a Espanya favorable a mesures de gràcia va treure aproximadament 1.700 milers de vots, (1.200 el PSC i 500 Sumar), els independentistes 953 (468 ERC, 392 Junts i 98 les CUP) i els que es van manifestar diumenge 742 (469 PP i 273 VOX). I recordo que el PSC i Sumar parlaven de reconciliació en el seu programa.

Acabo amb uns comentaris sobre la conferència sobre «El futur de l’esquerra» que va impartir Yolanda Díaz al col·legi d’advocats. Pensava que aclariria la ideologia del moviment Sumar i la veritat és que no ho va fer, el full de la llibreta que sempre porto es va quedar en blanc, no va passar d’un cant al pragmatisme i la defensa dels valors de l’esquerra. Va fer servir el seu treball més remarcable com a Ministre de treball que valoro molt positivament, els acords laborals, per dir-nos que la veritable política d’esquerres és la de l’acord i l’aprofundiment democràtic per millorar la vida de la gent. Lluís Foix té raó quan diu que un partit d’un país europeu només té sentit si té un referent europeu i Yolanda no va dir res de quin podia ser aquest referent si és que existeix. En el debat posterior ja no es va parlar d’ideologia, es va parlar de l’actualitat. Va dir estar segura de que hi haurà govern progressista, que això de l’amnistia s’està negociant, que va visitar Puigdemont perquè el volia conèixer i poca cosa més.

Subscriu-te per seguir llegint