Elogi de la Llei del Talió

Després de la pandèmia del Covid que ens va tenir atemorits gairebé dos danys, un període de temps en el qual ens acostumàrem a portar mascareta i a prendre tot tipus de precaucions sanitàries, va venir la guerra d’Ucraïna, més endavant desastres naturals com els incendis de Grècia, els terratrèmols del Marroc i Afganistan, la gran riuada de Líbia, les inundacions de Nova York... i, a nivell local, el greu problema de la sequera i eleccions diverses.

Tots aquests mal passos varen ser convenientment tractats pels mitjans i xarxes, que ens varen anar modelant l’atenció informativa. El mes passat, semblava que els media premien la tecla de pausa i que ens esperava una tardor més o menys tranquil·la. La incertesa de la investidura i l’arribada continuada de pasteres a les costes europees era l’única cosa que semblava podia inquietar a la gent d’ordre.

Informativament parlant, la sorpresa va saltar el passat 7 d’octubre, quan tots els mitjans varen obrir els seus noticiaris parlant d’un atac, sorpresa i a gran escala, perpetrat per 1.500 milicians de Hamàs que, no sols sortiren de la presó a cel obert que és la franja de Gaza, sinó que varen gosar saltar el mur, entrar en sòl israelià, ocupar alguns pobles hebreus, prendre hostatges i passar per les armes a alguns soldats del Sahal i centenars d’innocents.

En el món musulmà, les frustracions són constants, no hi ha manera que cap país aconsegueixi aixecar el cap i tingui una mínima estabilitat, ni política ni econòmica. Mehdi Ben Barka, fundador de l’Istiqlal, un partit que representava moltes esperances per al Marroc, va ser assassinat a París l’any 1965. Quan algunes nacions han fet algun intent de sortir de les tradicionals dictadures corruptes, la iniciativa ha estat més que efímera. Podem parlar de l’Egipte de Nàsser, règims instaurats a Líbia, Síria, Iran... han acabat sent un autèntic fracàs. Tot i que tampoc hi posaria la mà al foc, potser l’estat menys problemàtic és Algèria, que ara gaudeix d’una certa concòrdia, tot i que a principis dels anys 90, la irrupció del FIS (Front Islàmic de Salvació), va provocar milers de morts.

A començament de la dècada anterior va haver-hi un bri d’esperança amb les anomenades primaveres àrabs. Amb aquest nom es conegueren tot un seguit d’aixecaments, manifestacions i protestes contra l’atur i les restriccions polítiques dels països musulmans.

Tot va començar a Tunísia l’any 2011, després va continuar a Egipte. Llevat Tunísia, on sí que hi va haver un canvi de règim, en molts altres països va haver-hi uns períodes d’incertesa i inestabilitat amb diverses guerres civils, al Iemen, Síria, Líbia, Sudan i greus aldarulls a Jordània, Oman, Líban, Mauritània, Bahrain i fins i tot Aràbia.

La violència revolucionària de les masses va fer caure els governs de Tunísia, Egipte i Líbia. A Síria, els opositors no sols no se’n varen sortir, sinó que va aparèixer un règim encara més ferotge i sanguinari (ISIS). Estat Islàmic era pitjor que el poder despòtic que representa la família Assad, suportada incondicionalment per Rússia.

Davant tot aquest panorama, econòmicament, només se’n surten Aràbia i els països del Golf, que mantenen a les seves poblacions sense poder exercir drets polítics, i a les dones sotmeses i sense reconèixer-les-hi pràcticament cap dret individual.

En el transfons de tot, hi ha l’Islam amb famílies irreconciliables (sunnites, xiïtes, wahabites,...) permanentment enemistades que estan en un continu mata i degolla.

Enmig de tot aquest sidral, hi ha Israel, que és l’únic estat que té uns fonaments democràtics amb estàndards occidentals, tot i que darrerament hi ha un gran moviment intern de contestació que qüestiona les reformes en el poder judicial que impulsa el govern d’extrema dreta que mana a Tel-Aviv.

L’aixecament de Hamàs del passat 7 d’octubre, que per més inri era Sabbath, va agafar al Mossad i al govern jueu amb els pixats al ventre. Aquesta frustració ha alimentat a l’executiu i a l’exèrcit hebreu una set de venjança que promet tenir proporcions bíbliques.

Sovint els maltractadors han estat prèviament maltractats i els violadors, han patit abusos. El que està demostrat que passa a nivell individual, també es pot traslladar a nivell de pobles. Els jueus que varen ser obligats a viure en guetos, ara han tancat als palestins a la franja de Gaza i no els deixen sortir. L’any 70, a l’època dels romans, Titus Flavius va destruir Jerusalem. La ciutat fou demolida i només part de la muralla occidental quedaria dempeus per protegir a la legió que es quedava en el territori, com a garant per a prevenir noves revoltes. On diu Jerusalem, poseu-hi ara Gaza.

Històricament els jueus foren expulsats de molts països i enviats a la diàspora. Tot just sortits de l’horror de l’holocaust, l’any 1948, impulsaren la Nakba i expatriaren als palestins d’un territori on havien viscut centenars d’anys.

No hi ha un pam de net, malgrat tot, deixeu-me, en aquests moments tan tràgics, que invoqui la llei del talió que malgrat el que molta gent es pensa, és un antic principi de justícia retributiva en el qual la norma posava un càstig que s’identificava amb el crim comès. D’aquesta manera, no sols es parla d’una pena equivalent, sinó d’una pena idèntica. Malgrat això, els israelians ja han provocat un èxode massiu, han destruït ciutats i multiplicat per molt en l’enemic, el nombre de baixes pròpies.

L’expressió més coneguda de la llei del talió, reproduïda en el llibre de l’Èxode, és «ull per ull i dent per dent». Aquesta llei constitueix històricament el primer intent per establir una proporcionalitat entre el dany rebut en un crim i l’estrall produït en el càstig, sent així, el primer límit a la venjança lliure. Deixeu-ho aquí!, prou morts d’innocents! Senyors jueus, no aprofiteu ara l’ocasió per annexionar-vos Gaza, senyors de Hamàs, allibereu els hostatges i deixeu-vos de guerres de religió, que som al segle XXI.

Subscriu-te per seguir llegint