Opinió

Marta Casals Istomin

Pau Casals morí el 22 d’octubre de 1973 a San Juan (Puerto Rico). Diumenge passat, per tant, commemoràrem el 50è aniversari del seu traspàs. Avui volem parlar de Marta Casals, la persona amb qui el genial compositor i director es casà l’any 1957 i feu possible que pogués culminar la seva obra.

Marta Casals Istomin (Humacao, Puerto Rico, 1936) és una personalitat de prestigi en el món de la música internacional. L’avala el fet que al llarg de la seva vida ha format part de moltes entitats, des d’on ha exercit càrrecs de responsabilitat i li ha correspost de prendre decisions importants.

Dona alegre, culta i sensible, de jove ja mostrà uns dots i unes aptituds musicals extraordinaris. Conegué Pau Casals a Prada de Conflent l’any 1951. Tres anys més tard tornà a aquesta població nord-catalana com a alumna del mestre. Entre ells cresqueren molts lligams, que cristal·litzaren en enamorament. Visqueren setze anys molt feliços, en el transcurs dels quals compartiren moments gloriosos. Ha dut i continua duent una gran tasca perquè l’obra i el missatge del mestre es mantinguin ben vius. En el 2001 rebé la Creu de Sant Jordi.

Ara fa deu anys, amb motiu del 40è aniversari de la mort de Casals, tinguérem ocasió d’enraonar-hi una estona llarga, a la població del Vendrell. En preguntar-li per les qualitats que més admirava del seu marit, ens respongué: «Hi havia tantes coses a admirar! Era un home de tan bon cor, sempre pensava en els altres! Es preocupava per les persones. Estava implicat en coses importantíssimes per a la humanitat: la llibertat, la pau, la pobresa, l’ajuda als nens... Tot això és admirable. Aquesta era la direcció cap a la qual enfocà la seva vida. Ell sempre buscava l’excel·lència -el punt més gran possible- i la justícia en les coses».

Pau Casals patí, d’una manera o altra, una guerra civil, dues guerres mundials i la duresa de l’exili, però mai perdé la fe en la bondat de l’esperit humà, confiança que enfortia cada vegada que tocava en públic. I és que, quan dirigia l’orquestra o tocava el violoncel, la música i l’art prenien un aire majúscul: immediatament suscitava emocions profundes, d’aquelles que fan aparèixer el millor que hi ha en els éssers humans.

El món viu uns moments complicats, amb conflictes i guerres que no poden deixar indiferent a ningú. L’aniversari que commemorem ens insta a projectar, amb més traç que mai, la figura, l’obra i el missatge d’aquest català universal.

Subscriu-te per seguir llegint