Marta Xargay, Noemí Jordana i Laia Palau

Marta Xargay, Noemí Jordana i Laia Palau són les protagonistes del primer pregó de Fires amb Lluc Salellas com a alcalde de Girona. La notícia no ha estranyat a gairebé ningú. S’ha percebut com un fet «normal», perquè fa anys que l’Uni és una realitat en la societat gironina. El punt d’inflexió va ser el primer títol de lliga, el dia de Sant Jordi del 2015 amb un Fontajau a rebentar. I, des de llavors, tothom ha continuat veient «normal» que les gironines competissin contra els millors equips d’Europa, que la junta aconseguís fitxar estrelles mundials com Chelsea Gray i Sonja Petrovic, convèncer la mateixa Palau de pujar al carro del projecte o recuperar Xargay. Fins i tot s’ha vist «normal» que Fontajau s’hagi convertit en un dels pavellons d’Europa amb millors assistències de públic. Però, siguem sincers, això no era «normal» fins fa ben poc. I tant aquesta normalitat com el pregó de Xargay, Jordana i Palau, és conseqüència del gran treball dels últims anys a Fontajau. Però sobretot de les incomptables hores de picar pedra de molta gent, la majoria anònima, durant dècades en molts pavellons, pistes descobertes i infinitat de patis d’escoles.

D’hores i més hores de dedicació vocacional en poden parlar la gent que hi havia darrere el CREF que, amb jugadores com les germanes Vilagran, Lolita Iglesias o entrenadors com Àngel Brea, van posar Girona per primer cop al mapa del bàsquet femení estatal. A La Casera que va fer història a Figueres amb Junyer, Llop o Rafel Mora. Al GEiEG que va arribar a Primera Divisió després de guanyar un Campionat d’Espanya júnior de la mà de Pepe Rodríguez. O, també, a l’Uni dels primers anys amb ben pocs espectadors a Fontajau. Hores i hores de jugadores, famílies, entrenadors, directius... Totes sumades, hora o hora, pedra a pedra, han anat construint aquesta «normalitat» que ha acabat portant Marta Xargay, Noemí Jordana i Laia Palau al balcó de la plaça del Vi. Un pregó que no deixarà de ser una anècdota comparat amb el més important que ha aconseguit l’Uni els últims anys: crear referents femenins. Fa 15 anys, una nena que començava a jugar bàsquet volia ser «com Navarro» o com «Jordan». Avui poden aspirar a ser «com Laia Palau», o com «Chelsea Gray» o «com Breanna Stewart».

Subscriu-te per seguir llegint