ERC, copiant la campanya del Brexit

Després de les vel·leïtats esquerranoses d’alguns dirigents d’ERC dues dècades enrera, amb els Puigcercós, Ridao, Huguet i algun altre a la sala de màquines dels governs tripartits, el sonor fracàs electoral en els comicis autonòmics de 2010 (de 21 diputats a 10) va obrir els ulls al partit republicà. Ho va explicar perfectament Joan Puigcercós l’any 2011 quan va traspassar la presidència del partit a Oriol Junqueras. Puigcercós, el cervell d’aquells tripartits d’esquerres a Catalunya (PSC/ERC/ICV), va recomanar a la nova cúpula del seu partit enfortir el discurs identitari: «Entre l’esquerra i Catalunya, una bona part del nostre electorat prefereix Catalunya», va manifestar Puigcercós, que també va reconèixer que l’estratègia seguida pels republicans aquells anys del tripartit havia fracassat a les urnes. El sector més esquerrà va perdre la batalla ideològica. Els votants i militants d’ERC eren, bàsicament, nacionalistes. Junqueras va captar el missatge i va fer seu aquell eslògan del «Madrid ens roba», que ja havia popularitzat un jove Pere Aragonès, quan presidia les Joventuts d’Esquerra Republicana, en aparèixer en públic amb un cartell que deia: «Cada segon, Espanya ens roba 450 euros».

Un dels primers grans consultors polítics, el nord-americà Joseph Napolitan, que va assessorar John F. Kennedy, sostenia que els missatges polítics s’han de dir de «manera senzilla, amb frases impactants i amb exemples fàcils de recordar, sempre buscant la notícia». Per això, un dels èxits de la campanya del Brexit va ser difondre que, abandonar la Unió Europea, alliberaria fins a 350 milions de lliures esterlines setmanals (uns 400 milions d’euros) per gastar en el sistema de salut britànic. A Itàlia, la xenòfoba Lliga Nord d’Humberto Bossi va crear el «Roma ladrona, la Lega no perdona!», que no necessita traducció. I a Catalunya, tenim l’«Espanya ens roba».

Ara, ERC, amb Pere Aragonès al capdavant de la Generalitat ha recuperat, per contrarestar el protagonisme de Junts en les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez, aquell missatge amb una nova campanya: «El dèficit fiscal no és una cosa abstracta». I afegeixen: «Què podríem fer amb els 22.000 milions d’euros que l’Estat ens cobra i no ens retorna? Per exemple, 1.700 hospitals cada any. Què més podríem fer amb els 22.000 milions d’euros de dèficit fiscal? 5.500 escoles cada any. El doble de centres educatius públics de Catalunya!». I 3.143 residències cada any, afegeixen. Només falta dir que també ens tocarà la loteria. Després, fas els números i resulta que és una nova presa de pèl: cada hospital costaria 13 milions d’euros i cada escola 4 milions. No saben agafar ni una simple calculadora.

Un partit de govern hauria de ser més responsable, però ERC es troba més còmoda fent oposició. La demagògica campanya sobre «el dèficit fiscal no és una cosa abstracta» ens mostra l’ERC més identitària i més allunyada de qualsevol postulat d’esquerres, que té la solidaritat com a principal divisa, com va quedar demostrat en la roda de premsa del Govern català de dimarts passat, el mateix dia que s’havia conegut la renovació del pacte d’esquerres entre PSOE i Sumar per intentar governar Espanya, si reben els vots dels dos partits nacionalistes catalans. La portaveu, Patrícia Plaja, ho va deixar molt clar: «El Govern defensa la necessitat d’aprofitar l’aritmètica que ens han donat els vots per avançar en l’amnistia i en les condicions per a exercir el dret a l’autodeterminació». Resoldre els seus problemes és l’únic que els importa. A la passada legislatura, ERC ja va votar contra la reforma laboral, alineant-se al costat de PP i VOX.

L’inconvenient de la demagògia és que cau pel seu propi pes. L’endemà mateix de guanyar el Brexit, l’ultradretà Nicolas Farage va proclamar que havia estat un «error» prometre que la sanitat britànica disposaria de 350 milions de lliures setmanals. I el maig d’aquest any va admetre que el Brexit havia estat un fracàs en tots els sentits. Farage, un dels principals impulsors del referèndum, almenys ha tingut la decència de reconèixer-ho. Els «nostres», que encara parlen del «mandat de l’1 d’Octubre», semblen no haver après cap de les moltes lliçons que ha deixat el referèndum del Brexit. Només cal veure com està el Regne Unit.

Subscriu-te per seguir llegint