Benestar gràcies al deute

En anteriors columnes a aquest mateix espai s’ha tractat el tema del PIB (Producte Interior Brut) i les seves limitacions –o, més ben dit, trampes. Per exemple, el PIB no imputa els impactes negatius de fenòmens com incendis, terratrèmols, aiguats, esllavissades, nevades, guerres, o les externalitats de l’acció econòmica, per exemple el canvi climàtic. El PIB només suma el que l’economia fa per resoldre els desastres que hem sofert. Hi ha altres indicadors alternatius que sí que ho mesuren, com el Genuine Progress Indicator (GPI) i encara n’hi ha un altre que divideix per l’impacte sobre el planeta que es diu Sustainable Development Index (SDI). El PIB s’utilitza perquè és més fàcil de mesurar i perquè va bé al sector financer, que té com a objectiu únic créixer perquè els seus actius millorin. De fet, fa dècades (des de 1970!) sabem que el GPI no creix, és a dir, tots els guanys que diu que ha tingut el PIB són ficticis, amagats per un deute que tenim, tant monetari com físic amb el planeta.

Insisteixo sovint amb l’Índex de Desenvolupament Humà (HDI) que cada any calcula l’ONU. Aquest índex també té una bona correlació amb l’índex de felicitat per a cada país, que surt d’una enquesta que l’empresa Gallup fa per a tots els països. El HDI es basa en la salut (l’esperança de vida d’una societat), en l’ensenyament (els anys d’escolarització) i també en la capacitat de compra, el PIB per càpita. L’índex de felicitat incorpora algun paràmetre més, com la llibertat d’un col·lectiu, fet que dona com a conseqüència que un ciutadà de Costa Rica sigui més feliç que un rus tot i tenir un PIB/càpita inferior.

El que caldria deixar clar és que, malgrat la poca precisió del PIB com indicador social, té una correlació acceptable amb el benestar de la societat, tant si és el HDI com l’índex de felicitat. Per trobar solucions al problema cal partir d’aquesta constatació i no capficar-nos en la precisió de l’indicador PIB. No és bo, d’acord, però continuem treballant. Si partim de la base que l’objectiu que la societat busca permanent el creixement del PIB/càpita perquè això aporta, diuen, millores als pressupostos disponibles i crea llocs de treball, anem a veure primer quin mecanisme té per funcionar.

El PIB per càpita creix gràcies a la millora de la productivitat total dels factors (les invencions, l’enginy, la innovació, l’organització, l’automatització) i per l’augment del capital per càpita. El món ha crescut durant tota la història per l’augment de la productivitat, des de l’invent de la roda, de l’arada, de la màquina de batre, del tractor, del cotxe, de l’electricitat, de la mecanització dels processos, de la telefonia, de les millores sanitàries o de la intel·ligència artificial, el darrer a arribar. Sembla que això hauria d’haver estat la clau del creixement del PIB mundial. Doncs no. Des de 1980 el PIB del món ha crescut a un ritme anual del 6,45%, mentre que el deute mundial ho ha fet a un ritme del 7,61%. És a dir, des de l’any 1980 hem crescut a força d’injectar més moneda al sistema, confirmant el que veu el GPI, que l’economia com a tal benestar no creix, que el que ho fa és el deute. L’any 1980 el deute mundial era de 144,3% sobre el PIB i a l’any 2022 ha estat del 238,1%, un augment del 65%.

El que és més greu és arribar a la conclusió que l’economia no sap créixer sense generar més deute, que el deute ja és com la sang en el cos humà: si molta gent no té accés a tenir crèdit amb la targeta no pot sortir el cap de setmana a menjar en un restaurant amb la família, o no es pot comprar aquella peça de roba que li agrada. Constatem que el consum d’energia va lligat al PIB, que el CO₂ emès també, i que el benestar HDI també va lligat a l’energia i al CO₂.

Cal desacoblar urgentment això.

Mirem ara com es genera l’Impacte al medi ambient. L’impacte mundial és igual a la població, multiplicat pel PIB, multiplicat pels recursos que necessita el PIB i per les emissions d’aquests recursos. La població mundial està a punt d’arribar al seu punt màxim (una fita històrica), el PIB hem dit que forma part del benestar. Per la qual cosa el que cal és disminuir de forma radical els recursos que necessita l’economia per créixer i posar a zero les emissions d’aquests recursos. Això es fa disminuint els materials pel mateix ús, el reciclatge de materials i l’ús de l’energia no fòssil, però hi ha elements, com l’aigua i altres components vegetals, que caldrà disminuir-ne radicalment l’ús, cosa que obliga a fer que el creixement del PIB sigui contingut, lluny del 6,45%. Sabem que a Catalunya el creixement de la Productivitat Total dels Factors és del 0,2% en els últims 20 anys, essent una pista de per on pot anar l’economia en el futur. Ara mateix sento la ministra d’economia Nadia Calviño dir que el PIB d’Espanya creixerà el 2,4%, però no ens diu quina part aquí hi ha dels fons Next Generation ni de creixement del deute espanyol. Hauria d’estar prohibit citar el creixement sense dir el deute amb què s’ha efectuat.

Les economies mundials han arribat a un deute total rècord. Ara a molts països amb inflació elevada, no es pot augmentar més la liquiditat del sistema, fet que abaixa la demanda: si els bancs centrals no compren deute dels governs, aquests han d’anar al mercat a col·locar-lo, fet que fa pujar els tipus d’interès i queda menys pressupost disponible (d’aquí les retallades). Alhora els bancs centrals han apujat els tipus d’interès per fer que els ciutadans estalviïn més i no consumeixin, ni inverteixin en hipoteques o en compres d’altres béns. L’aturada de l’economia és un fet. Però, a l’altre costat del món, Xina està fent el contrari: sotmesa a una gravíssima crisi immobiliària i a una llarga ressaca de la Covid, té l’economia aturada, amb baixa inflació. Mentre el món occidental està traient liquiditat (-3,5% cada mes) per contenir la inflació, Xina n’afegeix (+10,2% cada mes), cosa que implica que augmenta la compra de matèries primeres al món, fent augmentar els preus de la majoria d’elles. És a dir, mentre les economies occidentals ajusten el cinturó per contenir la inflació, Xina ens l’està fent pujar, per vendre’ns productes a nosaltres, que cada vegada tenim menys capacitat de compra.

El món s’ha tornat boig i cada vegada urgeix més traçar un nou equilibri mundial com el de Bretton Woods. Ni l’economia pot viure enganyada permanentment amb un creixement de deute no digerible, ni les transaccions entre països s’han de fer sense regles. Que torni John Maynard Keynes a posar les seves regles de 1945, si us plau.

Subscriu-te per seguir llegint