Una pedra diferent

L’obra dels antics, com ara aquells aqüeductes tan atrevits i les catedrals tan mil·lenàries, tot plegat ha donat a la pedra un valor de reconeixement universal, el material de construcció que si no és etern ben poc li falta. I quan contemplem aquella bellesa arquitectònica també se’ns recorda la saviesa dels seus constructors i la crònica del seu treball.

Però tenim a Catalunya una excel·lent presència de pedra treballada i utilitzada de manera molt diferent. La discreció d’aquesta pedra no ocupa la plaça pública ni rep il·luminació quan és festa grossa. És la pedra seca de la qual els gironins podem conèixer molta cosa perquè alguns paisatges n’atresoren excel·lents construccions. La pedra seca prescindeix de morter i argamassa; requereix pedra plana, per tant ja es descarten els rierencs o pedres de riu; cal que cada peça de pedra descansi en un assentament sòlid, sobre un altre, cosa que ha de treballar el constructor, el paretsecaire, si el perfil d’aquella pedra no li dóna ja un encaix. No és allò que es diu tenir una certa traça, és tot un ofici que podria venir del segle XVIII.

Tenim una imprescindible informació sobre el tema en el volum 114 de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona. El títol és «La paret seca» i l’autor és Marià Sàez i Planas, historiador, que detalla l’interès i l’estimació que desvetlla aquest tipus de construcció que a la Garrotxa i Alt Empordà en conserven molta i valuosa presència.

Amb una intel·ligència singular els constructors de pedra seca eren capaços de fer paret de diferents necessitats i tipologies, com barraques o cabanes de diversos estils, dimensions i necessitats, pous, cisternes i basses per al tractament de l’aigua; ja amb més especialització construïen, per exemple, forns d’oli de ginebre. El Cap de Creus és terra privilegiada en el tema de la pedra seca. Gràcies a la construcció d’unes nombroses parets de pedra seca es va multiplicar la terra de conreu en terrenys de grans desnivells; aquest és el cas que va portar la creació de la feixa (terrassa o tros) que va millorar la bona productivitat d’una terra aspra per naturalesa. Josep Pla li va dedicar una especial atenció i interpretava el seu paisatge amb una frase magistral: «Cadaqués és un immens jardí de pedra seca». És aquest un punt on es reverencia la cultura mediterrània, l’esforç d’arrapar-se a la terra i aquí, especialment, pel conreu de la vinya i l’olivar; només la vinya exigeix molta dedicació de jornals i és llavors quan els treballadors –que en molts casos viuen lluny– tenen necessitat de construir-se una barraca a la mateixa vinya: aquí tot l’any hi ha feina, que un dia cal adobar la terra, en una altra època s’ha de podar, i cavar, i espogar brots, ensulfatar, tot és feina exigent: les barraques són necessàries i per això n’existeixen tantes. La pedra seca és un patrimoni en perill, per la seva fragilitat, de classificació molt variada. Actualment ja hi ha miraments, que mai seran suficients, però la seva degradació ha passat èpoques massa llargues i en algun indret es veu més que una paret seca, un vestigi, un testimoni, de la seva existència. Les cròniques parlen d’un conjunt que es pot mesurar en milers de quilòmetres de parets seques.

L’art de la construcció en pedra seca va ser inscrit a la llista del Patrimoni Cultural de la Humanitat, amb data 28 de novembre de 2018. La pedra seca ha de continuar donant caràcter, mèrit i estima a aquests nostres indrets de singular riquesa, on unes generacions anteriors, per treballar la terra primer havien de treballar la pedra.

Subscriu-te per seguir llegint