Tot i les fanfarronades i manifestacions tenim govern

Molt abans que es conegués el text concret de la llei d’amnistia presentat al Congrés el debat ja era al carrer. Uns dient que trenca Espanya, que es perd la igualtat entre els espanyols i els altres que l’independentisme retorna a la política espanyola i es compromet amb l’Estatut i la Constitució, encara que sigui amb la boca petita. La realitat és que el preàmbul de la llei presentada és constitucional i, no té res a veure amb l’acord PSOE-Junts que contenia un relat «processista» de la història amb el qual els socialistes hi mostraven els desacords.

Soc dels que creu que la democràcia espanyola és molt més forta que les fanfarronades d’uns independentistes que necessiten esbravar-se per no dir que els somnis s’han acabat, que renuncien a la unilateralitat i que retornen a l’autonomisme i la Constitució. Però això no vol dir que la legislatura que inaugurem tingui un camí fàcil, la seva singladura està plena de paranys i no està gens clar que duri 4 anys. L’aposta de Sánchez és arriscada, els independentistes són socis volubles i que s’inflamen per no res i PP i Vox estan desfermats, haurem de seguir els esdeveniments.

PP i Vox proclamen que l’amnistia conculca la igualtat entre els espanyols i que és inconstitucional. Ningú sembla recordar que el 2012 el govern Rajoy va aprovar una amnistia fiscal que permetia regularitzar actius no declarats en paradisos fiscals i diners en efectiu amb una fiscalitat menor que si s’haguessin declarat en el seu moment de forma regular. A l’amnistia s’hi van acollir unes 700 persones amb vinculació política. La llista completa no s’ha publicat però sabem que s’hi van acollir Rodrigo Rato, Luis Bárcenas i diversos fills Pujol. Aquesta amnistia era constitucional? Conculcava la igualtat dels espanyols? No veig que tractés igual als que hem pagat escrupolosament els nostres impostos i als que havien defraudat a la hisenda pública i tampoc he sentit que els implicats diguessin que no ho tornarien a fer. I afectava els interessos de tots els espanyols perquè a menys tributs, menys estat del benestar i menys redistribució. Curiosament, els membres del CGPJ no van demanar cap reunió extraordinària per discutir la norma i el Tribunal Constitucional, tot i que va considerar inconstitucional el seu redactat, va avalar la regularització.

El PP diu que intentaran per tots els mitjans aturar la llei. Recordin què varen dir dels indults i de les lleis de l’avortament, del matrimoni homosexual, de l’eutanàsia, etc. Sempre amenacen amb el Constitucional, fan grans escarafalls (ara manifestacions al carrer) en contra i després, passat un temps, temperen les protestes. Ara volen incendiar el país, fer grans manifestacions (sempre acompanyats de Vox) i Vox fa manifestacions no autoritzades davant les seus socialistes (no dels independentistes perquè l’enemic a batre són els socialistes). Estant creant odi, fàcil de crear i difícil de revertir i retornar a la convivència democràtica. S’equivoca el PP no denunciant amb rotunditat (no amb la boca petita) les intimidacions als socialistes perquè això comporta un retrocés democràtic. Els debats s’han de fer al Congrés, seu de la sobirania popular, i les manifestacions s’han de fer legalment i no davant les seus dels partits.

Des del punt de vista polític, el PP té dos camins, continuar lligat a Vox sense poder pactar amb cap altre partit com li ha passat fa poc o tornar a teixir relacions amb el nacionalisme de centre dreta que representen Junts o el PNB. Això estarà fortament condicionat per si el PP europeu manté el cordó sanitari a la ultradreta o si hi pacta. Avui per avui el PP és més partidari de lligar-se a la ultradreta. Exemple, Rajoy ha anat a Argentina per donar suport al líder ultradretà Milei. Els independentistes també tenen dos camins, fer grans manifestacions per acontentar els seus partidaris i barallar-se públicament o donar suport a tota la legislatura amb lleialtat. Veurem quin trien.

Els acords amb els independentistes ocupen les primeres planes dels diaris però el programa de la legislatura conté altres temes com, per exemple, executar els fons europeus que resten i que haurien de possibilitar la transformació del nostre sistema productiu, la digitalització, la preservació del medi ambient, etc. i tot això que afecta al conjunt dels espanyols no està formant part del debat públic. Tampoc es parla de que, tot i tenir un dels percentatges d’inflació més baixos d’Europa, hi ha prop d’un 20% de famílies que estan al llindar de la pobresa, tenim problemes greus d’habitatge i les guerres d’Ucraïna i de l’Orient Mitjà posen en risc l’economia i l’estabilitat. El discurs del candidat, tal com no podia ser altrament, ha parlat més d’aquests temes que de l’amnistia.

I per als preocupats per Espanya els diré que si alguna cosa està trencant Espanya no és l’amnistia que, mirat fredament, sols serveix perquè no tinguem els jutjats col·lapsats per una sèrie infinita de judicis relacionats amb uns fets dels quals el millor que podem fer, és passar pàgina. El que està trencant Espanya és la desordenada transferència a les CCAA sense cap planificació i la falta de lleialtat federal d’alguns governs autonòmics. Estem en el camí de la confederació que defensen i estan aconseguint els bascos. Aitor Esteban ho deia en un debat: el que volem és que el govern d’Espanya tingui el mínim a veure amb les decisions polítiques al País Basc. Per contra Espanya necessitaria un acord sobre el model que volem, sobre les competències transferibles i les que no, establir-ho d’una forma el més racional possible com fa la constitució alemanya, requeriria un acord per desenvolupar el federalisme incipient de l’estat de les autonomies i posar-li normes que marquin els límits. Anar fent transferències sense cap marc, pactant vots per transferències quan es necessiten per governar, no és el camí, no va enlloc. Però per fer-hi front seria necessari un acord entre PP i PSOE que sembla impossible a dia d’avui.

Subscriu-te per seguir llegint