Polítiques que generen Mileis

L’ultraliberalista Javier Milei ha guanyat les eleccions a Argentina i ho ha fet amb el millor percentatge de vot popular des de Juan Domingo Perón, amb un 56% dels vots, 12 punts més que el candidat Sergio Massa. El resultat és espectacular, sobretot si tenim en compte les propostes i el comportament durant la campanya.

I és que alguna cosa passa a Argentina, més enllà del 182% d’inflació interanual que pateixen. De fet, és quelcom que està passant a tot el món occidental, un terratrèmol de malestar que no només emergeix, sinó que cristal·litza políticament.

No és casual que en totes les eleccions que s’han produït a Llatinoamèrica en els darrers quatre anys, a totes llevat a Paraguai i Nicaragua (dos casos gens extrapolables pel règim de Nicaragua i perquè a Paraguai va guanyar «l’oposició oficialista») han guanyat els partits de l’oposició. Estem parlant de 19 eleccions, en les que en 17 han guanyat els candidats opositors. La ciutadania no veu millores en el seu dia a dia i els governs no es cremen al cap de quatre anys, sinó abans.

Més enllà de tots els factors tradicionals que expliquen les victòries electorals: el devenir de l’economia, la inseguretat, les ganes de canvi, etc. enguany hi ha factors més o menys estructurals que expliquen aquestes convulsions electorals a moltes societats occidentals:

- La sensació d’injustícia i despossessió dels joves. Els joves nascuts als anys noranta i principis dels dos mil són qui més han patit l’impacte de les diferents crisis que hem viscut. La crisi del 2008, la de la covid, la de la guerra d’Ucraïna i la inflació generalitzada. Tot això ha impactat de cop en les seves expectatives i oportunitats. Tant laborals, com residencials, professionals i fins i tot reproductives. Unes generacions que en les societats on la piràmide d’edat és invertida i, per tant, són molt menys que les generacions anteriors –i voten menys– han vist com mai han estat una prioritat per als partits polítics tradicionals que tenen les seves bosses de votants entre l’electorat més sènior i especialment, els jubilats. Així veuen com mentre ells cada dia tenen feines més precàries, tenen sous més baixos, han de pagar més per ser autònoms, tenen gairebé impossible accedir a un habitatge al seu municipi i no tenen gens de suport per a poder crear una família, molts jubilats cobren més que ells i quan eren joves, van poder accedir a un habitatge a un cost proporcionalment molt menor que l’actual.

Aquesta injustícia, que és percebuda com a tal per una generació, és una bomba de rellotgeria. No és casual que Milei hagi arrasat entre el votant jove amb més d’un 70% d’aquest votant o que totes les enquestes ens assenyalin que els joves a casa nostra tenen un rebuig més frontal a tot allò que en podríem dir «consens polític».

Sempre s’ha dit que quan en una elecció els joves voten en massa, el tauler polític salta pels aires.

- Canvis difícils de digerir pels perdedors de la globalització. Reptes com el canvi climàtic, la sobirania energètica o l’excés d’inflació s’han encarat prenent decisions des dels despatxos de Brussel·les i de la mà de les multinacionals que sempre guanyen sense tenir en compte l’impacte entre les classes populars o els territoris més despoblats. La implantació de macroprojectes de renovables allunyats dels entorns urbans que és on es consumeix l’energia sense tenir en compte el que pensi la gent de la zona, la prohibició dels cotxes contaminants a les ciutats sense tenir en compte la impossibilitat d’accedir a un cotxe elèctric per una part important de la població o l’augment dels tipus d’interès per lluitar contra la inflació i que suposa un augment de les hipoteques a més del cost de la vida, tenen un impacte molt important en una part considerable de la societat i evidencien que hi ha gent que hi surt perdent sempre amb les mesures que es prenen als despatxos i, en canvi, hi ha una «elit» que sempre hi guanya.

A més, els polítics nostrats, siguin locals o nacionals continuen aplicant les receptes dictades des de dalt, encara que siguin conscients que perjudiquen una majoria de la població. Això sí, sense molestar als «guanyadors de la globalització».

Que els partits progressistes no vegin aquest biaix social és un problema que lamentablement porta a on tots sabem. Als Milei de torn. Els partits democràtics haurien d’estar obsessionats a revertir aquesta percepció i evitar els efectes perjudicials de les seves decisions. Buscant propostes que no intensifiquin aquesta percepció de despossessió.

- Els cicles polítics es redueixen. La societat connectada ha mutat cap a canvis més ràpids, cap a societats on tot és més efímer. També els cicles polítics. El problema és que una cosa són les percepcions, els gustos, etc. i l’altra l’execució dels projectes polítics que necessiten temps. En aquests temps líquids, quatre anys sembla una eternitat. Només cal veure els lideratges polítics de fa cinc anys i els actuals. La gran majoria dels líders del 2018, avui ja no hi són.

Òbviament, aquests factors no són decisius per explicar el perquè de certes victòries electorals, però sí que ajuden a entendre com una part de la població més o menys desesperada o enfadada, ha acabat decantant un dels dos blocs tradicionals, ja sigui dins l’eix dreta-esquerra o l’eix nacional.

Crec, sincerament, que ja no és temps de preguntar-nos què està passant. Ho sabem bastant bé. És temps de ser molt conscients de l’impacte negatiu de les decisions polítiques en molta gent i de com evitar que mesures necessàries perjudiquin més els que acostumen a perdre. És l’hora de repensar les polítiques públiques. O això, o la barbàrie.

Subscriu-te per seguir llegint