Miquel al cor

Tinc la millor opinió de Jordi Hereu, penso que va ser l’últim gran alcalde de Barcelona i m’alegro molt que li hagin reconegut la tasca fent-lo ministre d’Indústria. A més a més, Pedro Sánchez i Espanya es beneficiaran de la seva capacitat i dels seus coneixements més enllà del reconeixement que amb el nomenament li tributen. Però paral·lelament em sap molt greu que a Miquel Iceta l’hagin tret del Govern. És veritat que ha viscut una llarga vida política, i que pocs han pogut tenir el seu ventall de càrrecs i responsabilitats, però em fa l’efecte que ni el catalanisme ni Espanya han acabat d’entendre l’immens valor de la seva tasca.

D’una banda els processistes, que fins el recent pacte d’investidura han destacat per no saber distingir entre el que els beneficia i els perjudica, no s’han adonat mai de la seva sensibilitat nacionalista i el van acusar de carceller pel 155 i el van tractar com si fos la guàrdia jueva del gueto de Varsòvia quan en realitat va intentar sempre fer possibilisme catalanista per a què ningú no prengués mal. Que els independentistes no es deixessin ajudar gaire no vol dir que no tinguessin en ell un principalíssim aliat per trobar una pista d’aterratge no humiliant, i fins i tot elegant, que els permetés de deixar de fer el que al capdavall ja sabien que no havien de fer ni s’ho podien permetre. Fou Miquel Iceta qui primer va parlar dels indults, assumint el desgast electoral que li causà. Uns indults que llavors indignaren la part espanyola i els independentistes els rebutjaren, però que al cap de tres anys el govern d’Espanya els concedí i que tant Esquerra com Junts suplicaren. D’amagat i fent-se els dignes, però els suplicaren.

De l’altra banda, hi ha hagut un espanyolisme segurament més de la dreta, tot i que també d’una certa esquerra, que tampoc no ha tingut la llum d’entendre la feina increïblement difícil que Iceta va fer mentre Catalunya es trencava i el PSC anava de corcoll, més o menys com tothom, a la deriva entre corrents de diferent grau d’excitació però quasi totes equivocades. Ell va ser l’únic que va tenir al cap una idea de partit i una idea de país i no va trontollar quan tots, i tots vull dir absolutament tots, dubtàvem i anàvem fent a trompicons i alguns dies vam arribar a no estar segurs del tot de si realment valia la pena conservar l’esperança de trobar una solució raonable. En aquells moments difícils, angoixants, terriblement confusos, Miquel Iceta va donar la cara no només per defensar una línia estable dins del seu partit, no només per la supervivència –que semblava poc probable– d’unes sigles, sinó en favor de la convivència a la societat catalana. Assumint una erosió política i personal considerable, i generosa, i que molts es van voler estalviar afegint-se a la massa desbocada sabent que no anava enlloc, el llavors líder del PSC va ser un dels pocs referents creïbles. Veus com la seva van ser escasses en aquells moments tan agitats i perniciosos. De tal magnitud va ser el desori que fins i tot una com Núria Parlon es va atrevir a postular-se i li vam haver de recordar que una cosa era que guanyés eleccions a Santa Coloma de Gramenet i l’altra que una ex Hare Krishna amb deliris independentistes pogués presidir els socialistes catalans. Va anar d’un pèl, però allà hi havia el Miquel. És un exemple entre tantes calamitats. Si Miquel Iceta no hagués aguantat, si no hagués pagat el preu de mantenir-se fidel a allò en què creia, la reconciliació hauria trigat molt més a arribar i hauria estat molt més complicada.

Em sap greu que passats els anys, ni els d’un bàndol ni els de l’altre hagin sabut entendre l’última profunditat de la seva aportació. Ja sé que no són els països que han d’entendre els polítics sinó els polítics que han d’entendre, governar i millorar els països, però em sembla de tribu bàrbara del nord no ser agraït amb les persones que ens han ajudat en les nostres nits més fosques. Miquel Iceta ens ha ajudat a ser millors, sobretot als qui més van odiar-lo i que després tant s’han beneficiat de la seva feina.

Cal dir també que a Catalunya va patir un menyspreu no aliè a la seva sexualitat, la qual cosa retrata un moviment que tant reivindica la llibertat i la democràcia. Cal dir igualment que al conjunt d’Espanya va patir una incomprensió no aliena a la seva catalanitat, la qual cosa explica que de vegades sigui tan difícil la normalitat a la vida pública estatal. Ara amb Pedro Sánchez el PSOE sembla el soldat de Catalunya però el líder no du gens bé –com també els passava a Felipe González i a Alfonso Guerra– no manar al PSC com manen als partits socialistes de les altres comunitats. És difícil desvincular el cessament del ministre de la seva personalitat, de la seva singularitat a l’hora de pensar i de dir-ho, del seu humor delicat, punxegut, sovint percebut com un atac per les persones menys intel·ligents però només perquè no saben com respondre. I és una llàstima que visquem uns moments de nivell tan arrossegat perquè la veritat és que Miquel Iceta ha estat sempre disposat a parlar amb tothom però sense confondre el diàleg amb la falta d’una posició clara sobre les coses. Ha estat sempre d’esquerres però no sectari, ni falsament revolucionari. Ha reconegut les virtuts de l’adversari i ha tingut trobades discretes i fins i tot secretes amb líders que semblaven trencats tots els ponts i és així com amb el temps aquest país els ha pogut tornar a recórrer.

Espero tornar-lo a veure a la primera línia política, pel seu goig però també pel meu i el nostre. Potser ja en té prou i ha demanat plegar i jo ara n’estic fent un gra massa, però no ho crec. Un polític amb el seu nervi sempre vol continuar. La generositat i la gratitud són les divises de la civilització. Diria molt de nosaltres que sabéssim estar a l’alçada d’un polític que ens ha donat tant.

Subscriu-te per seguir llegint