Sagues que no s’acaben

Va ser «una nit d’emocions». Segresto la frase que va utilitzar Jordi Roura en la crònica de la gala dels Premis Diari de Girona perquè em sembla una bona manera de resumir el que va passar a l’Auditori la tarda-nit de dimarts passat. Efectivament, va ser una nit d’emocions perquè és el que passa quan un mitjà de comunicació local com el nostre té l’oportunitat d’agrair i valorar la tasca d’entitats i persones que treballen pel i des del nostre territori d’influència. Emocions quan els guardonats -CPA Olot, Wikilok, Oncolliga, Albert Serra, Josep Burch i Montserrat Fontané- agraeixen haver rebut el reconeixement; emocions quan s’omple la sala amb més de 350 persones interessades en l’esdeveniment i emocions quan el Premi d’Honor, Montserrat Fontané -la mare dels germans Joan, Josep i Jordi Roca- davant del faristol i amb humor i una certa ironia diu: «En comptes de mi, són els fills els qui l’haurien de tenir (...) Els vaig ensenyar a pelar patates i cebes, i quan en Joan, quan tenia 12 anys, em va dir que volia aprendre a cuinar em va fer molt feliç (...) Després va anar a l’Escola d’Hostaleria i me’l van canviar».

És només una part del discurs de Montserrat Fontané, qui també va reconèixer la feina dels seus fills i la incertesa que hi va haver quan es va posar en marxa el projecte del Celler de Can Roca: «El seu pare els deia ‘què voleu fer? No veieu que aquí no vindrà ningú?’ (...) Va costar que la gent hi anés. Al principi hi tenien un futbolí i la dona d’en Josep i un cambrer hi jugaven. Gràcies a Déu la gent va començar a venir, avui els reclamen arreu, i molts dies ni jo sé on són». Totes les idees, les més grans i les més petites, generen incertesa quan arranquen i només el temps i la persistència dels promotors acaben decidint si són un èxit o no.

Estic segur que la resta de guardonats han viscut la mateixa incertesa en diversos moments de les seves carreres socials o professionals. Però tots ells tenen en comú que han assolit l’èxit. Nosaltres també van viure aquesta mateixa incertesa quan vam decidir crear els Premis DdG. Ho vaig dir dimarts i reprodueixo part de la intervenció: «L’any passat, amb en Jordi Molet, vam decidir organitzar els Premis Diari de Girona sense saber amb gaire exactitud quina resposta tindrien. Primer de tot dels premiats. Desconeixíem com es prendrien rebre un guardó que els atorgava un mitjà de comunicació local com el nostre. La resposta que vam rebre va ser molt bona perquè tots estaven encantats amb la iniciativa i contents de ser valorats. En segon lloc, ens intrigava com respondrien els ciutadans, les entitats, les associacions, les administracions, les empreses, en definitiva la societat de les comarques de Girona. El retorn també va ser molt bo i vam congregar més d’un centenar de persones a l’Auditori de la Mercè de Girona.

Per tant, vam decidir que els premis no es quedarien en una solitària primera edició i que els hi donaríem continuïtat. El gerent del Diari, Maneu Fernández, ens va provocar a tot l’equip de redacció i publicitat perquè ens poséssim a treballar aviat per millorar aquells aspectes dels Premis que havien anat bé. Allò que no havia anat tan bé, hem intentat no repetir-ho, i en aquesta segona edició s’ha multiplicat per tres el suport rebut i veurem com anirà la tercera edició (...) El nostre grup editorial, Prensa Ibérica, va néixer fa 45 anys, i Diari de Girona celebrarà el 135è aniversari el 2024. En tot aquest temps hem fet una cosa molt senzilla que en moltes ocasions té tendència a complicar-se: periodisme. Expliquem històries a persones que fins aquell moment no les coneixen. Aquesta és una de les gràcies de l’ofici; poder publicar notícies que ningú o quasi ningú sap».

La importància de la continuïtat dels Premis DdG més enllà del tercer any. I continuïtat que estic convençut també tindran tots els premiats, com va deixar molt clar Monteserrat Fontané al final de la seva intervenció: «la saga Roca no s’acaba, tinc cinc nets i dos estudien cuina. Amb mi no volen cuinar, volen fer una altra cuina, tant de bo tinguin sort i salut».

Subscriu-te per seguir llegint