Ara toca governar

Ja tenim govern espanyol. Al llarg d’aquests darrers dies hem pogut llegir tota mena d’opinions sobre l’equip renovat d’un Pedro Sánchez que es veurà obligat a superar una legislatura del tot complicada, atès la colla de partits que han votat la seva investidura.

De moment, les manifestacions al carrer Ferraz de Madrid i els exabruptes que fins i tot simpatitzaven amb un possible cop d’estat s’han anat desinflant. En aquest sentit Santiago Abascal atià el foc i tensà al màxim la corda, sense massa èxit afortunadament. Tanmateix, Núñez Feijóo ha aconseguit desempallegar-se de l’agressiva actitud de Vox i d’algunes formacions franquistes minoritàries.

Un cop d’estat és el que patí Adolfo Suárez el 23 de febrer del 1981 i aquell panorama no tenia res a veure amb l’actual. El polític de la UCD tenia en contra més de la meitat del seu propi partit, l’oposició del PSOE i AP, empresaris, dirigents sindicals, periodistes i fins i tot la cúria eclesiàstica. De tota manera, l’amnistia ha aixecat moltes butllofes fins i tot a les files socialistes.

Però Suárez no només aprovà una amnistia, sinó que legalitzà el PCE, reconegué els territoris històrics de Catalunya i Euskadi, aprovà la Constitució i una llei del divorci, rebé Iàssir Arafat a La Moncloa i ajornà la data de sol·licitud d’ingrés a l’Aliança Atlàntica, tot conduint el país cap a una democràcia plena. I tot això costava massa de pair en una època on les estructures de l’estat eren plenes de personatges que no simpatitzaven en la nova etapa que deixava enrere una dictadura de quaranta anys.

Possiblement només una part de la premsa madrilenya manté un discurs abrandat contra Pedro Sánchez. Però no crec que avui l’ABC, La Razón o El Mundo juguessin un paper semblant al dels diaris El Imparcial o El Alcázar, que era una mena de corretja de transmissió de les decisions colpistes. De tota manera, actualment alguns tertulians de Tele5, Telemadrid, Trece o El Toro TV són autèntics provocadors, que intenten dividir una societat que –com ja demostrà en el seu moment la catalana– no està disposada a aventures estèrils.

I què podríem dir del nou govern? D’antuvi seria d’esperar que Salvador Illa –que aspira merescudament a un nou mandat al front del PSC– expliqués com ha anat tot això. Ja se sap que és una competència del president Sánchez, però hom té la impressió que el PSC no mereixia pagar els plats trencats de la negociació amb els independentistes.

De primer, caldria conèixer el perquè de la dimissió de Meritxell Batet, cap de llista del PSC i expresidenta de les corts espanyoles. No va recollir l’acta de diputada sorprenentment i els electors tenen dret a saber –ara que tot està més tranquil– el perquè d’aquesta decisió.

I d’altra banda podríem donar els resultats del nou govern: Valladolid, 2-Girona, 0 o dit d’una altra manera, Madrid, 5-Catalunya, 1. I ho deixo aquí.

Conec força socialistes decebuts perquè, si no hagués estat pel PSC, avui Sánchez gaudiria d’una jubilació anticipada i Feijóo seria l’inquilí de La Moncloa. I sobre Miquel Iceta comparteixo l’opinió dominical del periodista Salvador Sostres expressada en aquest mateix diari.

El govern? És a mida del seu president sense cap ministre que marqui perfil propi, llevat de Nadia Calviño –que té els dies comptats– i Margarita Robles. Ni un sol independent i amb això està tot dit.

Per cert, s’ha parlat molt del rei Felip VI en la presa de possessió de Pedro Sánchez. No es va veure ni un somriure i la cara del cap de l’estat palesava preocupació. D’altra banda, en l’acte de promesa dels nous ministres el desori fou total davant la passivitat dels responsables del protocol de Moncloa. Un símptoma que en un futur caldrà tenir en compte.

Subscriu-te per seguir llegint