Diari de Girona

Diari de Girona

La paraula «xarlatà» és un manlleu de l’italià «ciarlatano», significa xerraire, bruixot, curandero, farsant, fanfarró. Els xarlatans eren persones que freqüentaven les fires i els dies festius actuaven en pobles i ciutats; en veu alta recitaven les excel·lències de les seves mercaderies, que ningú de cap manera podia deixar de comprar.

Quasi sempre es tractava d’una lleu estafa per aconseguir beneficis econòmics; tenien molta gràcia clacant, com uns actors de primera; la gent escoltava meravellada les plasenteries i les agudes ocurrències hilarants, la seva fàcil i divertida loquacitat, que cap botiguer podia igualar.

Una de les coses més curioses en la pintura és l’interès dels grans mestres pels xarlatans, que amb el domini de la vèrbola entremaliada encolomaven als clients els productes. Un ofici d’homes astuts que per aquesta raó van ser pintats per artistes de la talla d’El Bosch, Goya, Rembrandt, etc. Una de les primeres pel·lícules de Georges Méliès porta per títol El xarlatà.

El filòsof Gòrgies estava tan convençut del poder il·lusionant i suggestiu de les paraules que comparà el seu efecte sobre l’ànima amb el de les drogues sobre el cos: «Algunes causen dolor, altres alegries, algunes causen sensació de por, d’altres mouen l’audiència cap a l’audàcia, d’altres fan entumir i encisen l’ànima amb persuasió maligna». Era cèlebre per la seva capacitat d’oratòria fins a l’extrem que va fer canviar d’opinió als atenencs i els va convèncer per emprendre una guerra contra Siracusa. Així i tot, va ser tingut en vida com un adotzenat xarlatà.

En el període dels sofistes menors com Antífones i Críties, l’enraonia es realitzava a l’àgora. L’escriptura havia deixat de ser el secret blindat dels sacerdots per mantenir-se en el poder, però era molt poca la gent alfabetitzada a Atenes; un privilegi de les classes cultes i no un mitjà social a l’abast de tothom, per aquesta raó la comunicació era verbal, i quan un orador sentia la necessitat d’exhibir les seves creences anava a l’àgora i les exposava; acostumava a ser aplaudit per la seva insolència o per la seva sapiència.

L’àgora per als grecs significava assemblea (espai de reunió i debats) com també el mercat, un lloc de compra i venda de mercaderies, com d’intercanvi d’informació i d’opinions. Era la plaça pública de les polis (ciutats gregues) prop del port en les ciutats marineres i en les interiors prop del palau reial. L’àgora d’Atenes va ser sempre la més prestigiada pels seus grans oradors. Segles després va aparèixer en les ciutats la stoa, un tancat amb pòrtics i amb galeries per passejar. Un lloc de discussions en les sales i on també es tancaven negocis. L’estoïcisme de Zenó, Sèneca, Epictet i Marc Aureli pren el nom de la paraula stoa.

El xarlatà és una figura que, malgrat les aparences, no forma part del folklore popular, sinó que ve d’una tradició més antiga, que lliga la medicina, les curacions amb el poder convincent del verb.

El xarlatanisme també sol associar-se amb l’esoterisme i l’ocultisme perquè sovint els xarlatans es presentaven com a astròlegs, endevins, numeròlegs, metges, remeiers, líders espirituals i venedors de remeis miraculosos i en general mestres de la qualsevol pseudociència de cada època abusant de la ingenuïtat de la gent.

Els mercats setmanals eren espais alegres i animats, bulliciosos, plens de rumors, enganys i falòrnies, atès que no es tractava sols de debatre el preu d’un producte entre venedor i client, sinó que també era un lloc d’intercanvi de notícies; així circulava la informació entre els que no llegien la premsa i no tenien ràdio.

Els xarlatans de verbositat il·limitada i d’una personalitat volcànica com també els venedors ambulants han desaparegut dels pobles, igual que els traginers, esmolets, els paraigüers, camàlics, els mercaders que comerciaven amb productes venedors.

Per extensió la paraula xarlatà ara s’utilitza per indicar persones que exploten la credulitat pública o que fan soroll en cerca de notorietat i parlen de coses que no coneixen ni entenen o per designar a algú que piula sense gens de respecte per la veritat. Per aquesta raó per a alguns els xarlatans són els polítics que també servint-se de la paraula, com a estri, comercien i engalipen l’audiència amb promeses a fi d’arreplegar vots i ser elegits alcaldes o parlamentaris.

Una de les coses que més m’entretenia era escoltar el dia del mercat el xarlatà, que muntava la seva paradeta en la plaça més concorreguda, de nom plaça dels Encantats, justament per l’encanteri de la xerramenta del xarlatà. Els pares, que regentaven una merceria i una sastreria, es disgustaven amb el xarlatà que els feia perdre clients i no pagava res a l’ajuntament.

A vegades era quasi una representació teatral en la qual intervenia la dona del xarlatà que igual es feia passar per una clienta que l’ajudava a destacar virtuts del producte o volgudament es delatava, com una dramàtica i patidora muller que renyava al marit proclamant que s’havia tornat boig venent a preus tan irrisoris i si no ho corregia, acabarien demanant caritat. La gent reia cada cop que parlava.

Una vegada hi havia una parella de la guàrdia civil i el xarlatà referint-se a ells: «Sé que sou bones persones i no em tancareu a la presó i per això haig de dir que el baix preu del gènere és perquè m’arriba pel port de Barcelona, ve de l’estranger, té una mica d’estraperlo, però poc».

Compartir l'article

stats