Diari de Girona

Diari de Girona

Antoni Salamanca

Roda el món i torna al Born

He estat unes setmanes fora d’Espanya i per diferents raons molt desconnectat de l’esdevenir del nou govern espanyol. De fet, no sols del nou govern espanyol, sinó de la «guerra» a Gaza i de molts altres afers interns i internacionals. És el que comporta estar a indrets allunyats de la civilització o pot ser millor dir, de la «globalització», sense connexió a internet, per més que ocasionalment tingués connexió wifi a precari. Una oportunitat a la vegada per poder copsar el sentir, la saviesa i la cultura del nomenat avui Sud global, que no sol tenir ressò als telenotícies occidentals o del Nord global.

Aquest allunyament i desconnexió m’han permès com dic connectar amb altres realitats i a la vegada prendre distància de la curta volada en la que estem immersos en molts afers, tan curta volada que semblaria que a molts se’ls ha parat el rellotge de la història i s’han quedat o bé al 1978 i al «Contra Franco vivíem millor» o bé, al famós 1 d’Octubre, o bé al també no menys famós 15-M. Per no dir a les diferents variants del 8-M, que cada any proliferen com bolets a la major glòria no del feminisme, si no de l’amplificat moviment «woke» d’identitat de gènere (tan políticament correcte que sorprèn la nuesa de la crítica d’analistes i intel·lectuals al respecte. Pot ser que el «pessebre» del sistema els hagi deglutit o integrat?)

La qüestió és viure del passat, de rendes o de símbols, fugint de la punyent realitat que cada dia que passa esdevé més complexa de gestionar i encara més difícil de transformar. Però si tothom es dedica a fugir d’estudi i s’amaga en allò políticament correcte, està cantat que tard o d’hora també arribarà a Espanya l’ona reaccionària, com ja està arribant als barris més perifèrics i a les zones més degradades i oblidades de les nostres ciutats, que no ens enganyem són l’avantsala del que vindrà. Per tant, no ens queixem ni es queixin després (o ja ara) els responsables de que a creixents capes de població abandonades a la seva sort, se’ls produeixi el típic curtcircuit molt ben estudiat ja fa anys per Wilhelm Reich, sobre la psicologia de masses del feixisme. Un estudi que les diferents esquerres no acaben d’entendre, no els interessa entendre, no llegeixen o ignoren, no sigui que els posi contra el mirall. Com per altra banda, tampoc fan cas a les tesis de Serge Moscovici sobre la diferència entre govern i poder (aspecte que també el poden trobar i més treballat encara amb Antonio Gramsci) es dediquen a tirar-se floretes i a projectar discursos optimistes que sempre recorden el tancament de files i animar la moral de la tropa, això sí, sempre amb l’argumentari preparat de que ve l’extrema dreta (com si aquesta caigués del cel). Potser cal recordar, una vegada més, el que ja escrivia en aquest mateix Diari fa uns mesos quan advertia sobre el risc de cridar que ve el llop, mentre la guineu es va menjant les gallines.

Sí, efectivament, hi ha Govern de coalició progressista, gràcies al suport per la mínima aritmètica de les forces independentistes. Però tot agafat molt pels pèls i amb una amnistia que no hauria de ser el pal de paller d’un acord de Govern. Es requereix i resulten urgents uns grans Pactes de la Moncloa, en una sèrie de matèries que afecten a una majoria molt més amplia que l’amnistia. L’emergència climàtica i totes les seves derivades de mitigació i adaptació, la intel·ligència artificial que campa per arreu sense control, els lloguers estratosfèrics dels habitatges i l’habitatge social, els transports públics deficients i la logística desbocada de les multinacionals tecnològiques com Amazon, haurien d’estar no sols a l’agenda del Govern, sinó d’un Gabinet de crisi.

Però van passant els dies i qui dia passa any empeny, o si voleu «Virgencita que me quede como estoy», la qüestió és no arriscar, posar-se de perfil, poder moure la cua als espais que el sistema deixa als que es porten bé i anar fent la viu-viu. Però com en el cas ara també d’Argentina, amb el suposat boig de Milei, un Trump 2.0, grans capes de població estan fartes de tant engany i acaben curtcircuitades ideològicament. És molt fàcil, gratis i queda molt bé, tirar pedres i fer de Milei un guinyol obviant les causes que el fan possible.

Tornem a les típiques dates «nadalenques» i «solidàries» on els diferents dispositius i organitzacions ens recorden que hi ha centenars de milers de persones a Catalunya que depenen dels Bancs dels Aliments. Pel que sembla això importa menys que l’amnistia. Resulta ja difícil d’amagar els impactes de la digitalització mòbil en infants i adolescents, i en la joventut en relació als baixíssims nivells de comprensió lectora (quelcom que alguns experts ja advertíem fa 10-15 anys). No sembla que això preocupi als nostres diputats. Per cert, mai s’analitzarà prou bé l’impacte de l’ús desproporcionat d’internet, xarxes socials, etc. en el baix nivell de participació política i en el més baix encara de participació electoral de la joventut. Que la inflació constant vagi debilitant sous i pensions, tampoc deu ser problema. Que la sequera, que ja he tret repetidament en aquesta columna quinzenal, segueixi sent a aquestes alçades una «patata calenta» que va de mà en mà, enlloc d’una prioritat nacional, com l’emergència climàtica, no deixa de ser un pèssim indicador. En fi, tornem al Born i tot segueix igual. Però tenim Govern de coalició progressista.

Compartir l'article

stats