La capa de superheroi no va per tu

Les persones que, toquem fusta, no tenim cap discapacitat, pequem sovint d’ingènues. O massa sovint. I sembla que no ens fa vergonya. Perquè total, pensem, no se n’adonen. Diumenge va ser el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat però, com passa amb tants d’altres -el Dia de la Dona o el Dia Mundial contra el Càncer de Mama- queden reduïts a això, a només un dia l’any. Un dia on tothom s’omple la boca de paraules amables, de gestos heroics (i els més maldestres, de mirades piadoses), però l’endemà, ja ningú se’n recorda. Ja ningú els veu. I tornen a ser invisibles, o millor dit, invisibilitzats.

Les persones amb discapacitat intel·lectual se senten infantilitzades. Però ningú es dona per al·ludit. «Oh, però si és molt carinyós», aclamen la majoria, la primera vegada que es creuen amb una persona amb Síndrome de Down. Com si fos un cadell arribat la nit de Reis. Se senten infantilitzats, i amb raó, perquè ningú acaba de saber com tractar-los. Perquè d’això no hi havia cap assignatura a l’escola. Per haver-hi, no hi havia cap company amb discapacitat. I és clar, per desconeixement, desentrenament i ignorància, els parlem com si la discapacitat fos una espècie de virus que els hagués canviat el sistema operatiu per una versió de prova en rus, mandarí o suahili.

Però no són els únics damnificats. I és que el mateix passa amb les persones cegues. En veure’ls a punt de creuar un semàfor, a tothom se li arrauleix el cor. I au, corre a agafar-los de bracet i a dir-los que ja els avisaràs quan el semàfor es posi en verd. I mira, quan hagin creuat els donaràs una piruleta, que ho han fet molt bé. I marxes satisfet perquè ja tens la bona obra del dia feta, i això que no són ni les dotze del migdia, sense adonar-te que els has pres l’autonomia, la confiança, la dignitat i l’autoestima que tant a pols s’han hagut de guanyar. I si t’ha tocat el que porta gos pigall, bingo! Que de pas el podràs amanyagar, així, sense permís, com qui toca la panxa d’una embarassada o la galta d’un nadó, sense importar-te que el que estàs fent és distraient-lo i posant en perill a la persona que està guiant. Però a qui li importa, això. Si li has salvat la vida ajudant-lo a travessar el carrer.

Però segurament, les persones amb discapacitat física s’emporten la palma. Malviuen en un parc d’atraccions constant. I és que no passa un dia sense que un vianant els agafi de la cadira de rodes i els empenyi rampa amunt, per allò de donar-los embranzida. També, amb el dret dels ignorants.

Nosaltres, els que, toquem fusta, no tenim cap discapacitat, ens hem decidit a viure en una recerca absurda de la capa de superheroi. I qui realment la mereixeria -les persones amb discapacitat- no en volen ni sentir a parlar. Fugen d’aquesta etiqueta. Els que tenim la sort de tenir una persona amb discapacitat a la família, sovint ens sentim petits. Perquè la lliçó ens la donen ells cada dia, sense voler penjar-se cap medalla, al contrari, ajudant-nos a enllustrar la nostra.

Subscriu-te per seguir llegint