Diari de Girona

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

L’oli, les olives i l’enutjosa sequera

En el Baix Empordà, després de la collita de la poma, comença la de les olives, que principia a finals d’octubre. Aquest any a causa de la manca de pluja algun impacient pagès, mogut per la por, les arreplegà a finals de setembre.

Com cada any he comprat l’oli verge a en Narcís i al seu amic, l’Àngel, que a partir del 6 de novembre fins el 28 han collit olives; cada any els ajudo logísticament i com que col·laboro he pagat 11 euros per una garrafa de cinc litres; el preu al Baix Empordà s’ha enfilat a 14 i 15.

En Narcís i l’Àngel ho tenen tot estudiat i programat des de finals de setembre i el pla es realitza amb rigor. Comencen, ajudats per altres homes, per les grans oliveres prop de Torroella de Montgrí, vuit dies, al novè tota la colla se’n va a unes feixes als environs de la Bisbal, tres dies, i van avançant fins a Fontanilles i ho acaben als voltants de Nadal, però enguany han collit la meitat d’olives respecte anys anteriors. I sempre en resta alguna a l’olivera que serà picotejada pels famolencs tords.

Després de batre les olives les porten a trullar a Garriguella, on hi ha una gran premsa pels olivaters del Baix i Alt Empordà. Aquest any l’esplet ha anat malament per tots ells, molt pitjor per l’Alt Empordà per culpa de la duradora i amenaçant eixutesa. El pagès està espantat perquè tem que el terreny eixarreït es perllongui en el temps i acabi envaint el paisatge.

Fa dècades varen preguntar al president De Gaulle si era fàcil governar i va respondre: «cada poble fa un formatge i creu que el seu és el millor; pretendre harmonitzar-los en un formatge nacional és impossible». Aquí, també, els pobles del litoral, com del rerepaís, estan convençuts que el seu oli és el més bo de Catalunya.

Passàrem uns dies a Montbrió del Camp. L’endemà d’haver arribat vaig entrar en el museu de l’oli de Mont-roig del Camp i vaig preguntar a la dependenta quin era el millor oli: el de Cambrils, el de Montbrió o el de Mont-roig. La simpàtica venedora m’explicà:

-El millor –no dic per dir-ho– és el nostre, el de Mont-roig, també és bo el de Cambrils, ja veu que soc sincera, però no el de Montbrió, que si bé és cert que empren la mateixa matèria primera, les arbequines, no en saben fer, nosaltres sí; ells pensen que és molt bo, van errats, el bo de veritat és el de Cambrils i el nostre.

A Cambrils vaig comprar més oli i allà em van dir: «el de Mont-roig té un regust rovellat, d’oli envellit, i el color evidencia que no fan servir olives en bon estat. El de Montbrió és saludable, això és innegable, però no té la frescor del nostre, malgrat que no ho puc demostrar diria que el mesclen amb altres olives».

Montbrió del Camp. «Nosaltres tenim el secret per fer el millor oli del mercat. No parlaré malament de l’oli dels veïns a pesar que els nostres clients afirmen que «olieja» massa, que té un gust agre, una acidesa desagradable massa accentuada, en canvi, el nostre és fi i no deixa bocassa».

Sempre que penso en olives i trulls em ve el cap el primer filòsof de la humanitat, Tales de Milet, que va ser també el primer a desmentir que els filòsofs viuen en els núvols malgrat que de nit mirant els estels va caure en un pou i una jove tràcia li va dir: «Això et passa perquè prestes més atenció al cel que a terra».

Admiro a Tales perquè era un home molt llest, molt pràctic i un bon comerciant; va fer molts calerons atès que va preveure uns anys secs que provocaren que moliners i trullaires li venguessin a baix preu el negoci i ell, que sabia que vindria pluja, els va comprar i es va enriquir. Queda demostrat que els filòsofs toquen de peus a terra.

L’oli i la sal, com la llum, estan molt presents en el ritual de les religions i en especial del cristianisme. En el bateig un cop l’infant ha estat rentat del pecat original li posen una mica de sal a la boca pel seu poder conservant de l’estrenada puresa i és ungit amb oli d’oliva perquè l’Esperit Sant el vivifiqui i li proporcioni valor i força per no caure en la malaltia del pecat.

Hi ha altres olis, com el de balena, de foca, de bacallà, però també oli vegetal que no procedeix de les oliveres sinó d’altres fruits com els ametllers, llavors, arrels. Equivocadament, els seus sucs també reben el nom d’oli quan només hauria de ser aplicable a l’oli d’oliva.

Hi ha documents que indiquen que en l’antic Egipte sabien fer oli gràcies a l’ensenyança de la deessa Isis. Els grecs no hi estigueren d’acord i van assegurar que va ser un déu de la seva mitologia, Aristeu, qui s’encarregà d’explicar com aconseguir oli i ho va estendre a la Península Balcànica, al mar Egeu i després Sicília i Sardenya. Aristeu és considerat l’inventor de l’oli i del trull.

A casa teníem sortosament poques oliveres, cada any al gener em tocava a mi anar-les a collir; el fred intens em deixava als dits esgarrinxats i balbs. La mare portava a premsar les olives i li donaven una garrafa d’oli àcid. En el rebost guardàvem una gerra d’olives salades amb herbes, que a ningú li agradaven, excepte al meu pare.

El 1956, l’any del gran fred, el més gèlid de la història d’Europa, el Turó de l’Home va arribar a -19º sota zero, Vic a -17°, Girona, Barcelona i Sabadell a menys 10° i Banyoles a -14º. Es van morir les oliveres i vaig pensar que no em tocaria mai més anar-les a abastar. Tenia 9 anys i les botigues del poble venien oli i olives molt bones per picar i amanir.

Compartir l'article

stats