Prohibit, per extremista, l’amor que no gosa dir el seu nom

Una de les obres més famoses de l’irlandès Oscar Wilde és El retrat de Dorian Gray, apareguda per primera vegada l’any 1890. Quan l’obra va arribar a l’editor, aquest va decidir censurar part de l’obra perquè podria ofendre la sensibilitat dels lectors, en especial els clars indicis de sentiments homosexuals d’un dels protagonistes envers Dorian Gray. No serà fins al 2011 que els lectors hem pogut gaudir de l’obra tal com la va escriure originalment el seu autor. Entre les parts suprimides de l’original tenim la frase «L’amor que no gosa dir el seu nom» el vers final del poema «Dos amors», d’Alfred Douglas, l’amant d’Oscar Wilde. Cal dir que el mateix Oscar Wilde va expurgar alguns elements homoeròtics que l’editor havia deixat. Per què aquesta autocensura? La resposta és l’aprovació de la Criminal Law Amendment Act de 1885, que penalitzava les relacions homosexuals a la Gran Bretanya victoriana.

En el nostre país podem somriure de la ingenuïtat de la metàfora censurada, com el record d’un malson del qual ens hem despertat fa temps. Però l’actualitat s’ha confabulat perquè torni a tenir tot el sentit del món.

El Tribunal Suprem de Rússia ha prohibit aquest 30 de novembre el «moviment internacional LGTB» en considerar-lo una «organització extremista». El procés s’inicià quan el Ministeri de Justícia rus, va presentar una demanda per prohibir el «moviment LGTB internacional» el 17 de novembre. Sense aportar cap prova concreta va afirmar que diverses mostres i manifestacions d’orientació extremista, «inclosa la incitació a la discòrdia social i religiosa» van estar detectades a les activitats del moviment LGTB a Rússia. El ministeri tampoc va indicar qui o què era aquest moviment, produint una inseguretat jurídica, on serà la mateixa administració la que decidirà en cada moment quines organitzacions o persones formen part d’aquest «moviment extremista».

En aquest moment qualsevol persona de la comunitat LGTBI+ o aliats que simplement portin una bandera de l’arc de Sant Martí poden tenir un arrest administratiu de fins a 15 dies a 4 anys en cas de reincidència, també pot haver-hi penes de presó de 5 a 10 anys com a participant de la «comunitat extremista».

Solament unes hores després de la prohibició, la policia ha fet diferents batudes a coneguts locals d’oci de la comunitat a Moscou.

Com sempre la persecució de les comunitats LGTBI s’argumenten amb el mantra de la defensa de la família tradicional i dels veritables valors nacionals (en aquest cas russos). Podríem recordar que el que anomenen família tradicional és un constructo localitzat en el temps i l’espai, una anècdota al llarg de la història de l’espècie humana, també que els sacrosants valors de la pàtria tenen vides relativament curtes en relació amb la història de la humanitat. Per desgràcia la utilització de la raó i el diàleg tenen poc a fer davant de la utilització de la repressió i la discriminació per part del poder.

La legislació sobre la comunitat LGTBI ha tingut realitats molt diferents. Durant la revolució bolxevic en el 1918, a través de la liquidació del vell Codi Penal, es va excloure les penes dels actes de «sodomia» consentits entre adults. La mesura es confirma el maig del 1922 amb l’entrada en vigència del nou Codi Penal Soviètic. Més endavant la contrarevolució portada endavant per Stalin, implicaria que el maig del 1934 fos aprovada una nova llei que penava l’homosexualitat masculina. El 1993 les lleis van tornar a ser modificades per legalitzar l’homosexualitat. No va ser fins al 2013, que el president Vladímir Putin va iniciar una croada contra les sexualitats no tradicionals, que de moment ha culminat amb la declaració del tribunal suprem de Rússia. L’exemple de Rússia és un avís de com allò que crèiem guanyat i consolidat potser enderrocat per interessos espuris. No cal ser gaire viu per veure en la nova creuada contra les comunitats LGTBI, un nou intent de cerca un boc expiatori.

A casa nostra tenim perillosos seguidors d’aquesta tàctica, i els podem trobar ja en les institucions. Esperem que no ens obliguin amb les seves lleis a tornar a parlar de l’amor que no gosa dir el seu nom.

Subscriu-te per seguir llegint