El dinar de Nadal

Totes les famílies felices s’assemblen, però les infelices ho són cadascuna a la seva manera». Així comença la gran novel·la Anna Karenina de Tolstoi. Tenim per davant l’àpat més familiar de l’any, el del dia de Nadal. El primer que em ve al cap és mostrar respecte per als que detesten aquestes dates que ja voldrien que s’apagués la darrera guirnalda i els Reis fotessin el camp cap a Orient. És respectable i tothom té els seus motius, des dels que no suporten el consumisme, les hemorràgies de solidaritat i bons desitjos o els que s’entristeixen perquè viuen un dol. Aquests darrers, els que troben a faltar algú, no odien pas el Nadal, tot el contrari. El que passa és que aquests dies enyoren absències. I, per descomptat, hi ha els que pateixen la soledat no volguda.

I el dinar de Nadal és el clímax d’aquestes diades. Vivim en un temps en el qual ja no hi ha un model de família tradicional. Hi ha molts models familiars, perquè les coses canvien i tots són vàlids si serveixen per donar un entorn de felicitat i afecte als seus components. De fet, en el supòsit més tradicional, posar al voltant de la taula a la família ha tingut sempre el problema dels que s’emparellen de nou, un dels quals ha de renunciar al dinar de casa seva per incorporar-se a la al nou clan.

Els programes de la ràdio, plens de col·laboradors adolescents, ens tenen acostumats els darrers anys a fer conya sobre desastrosos àpats en els quals afloren una munió de conflictes i tensions que acaben en psicodrama. Aquests també han posat de moda el personatge del cunyat gamarús. Jo, que mai no he tingut cap problema amb cunyats i cunyades, sempre penso que no se n’adonen que el cunyat del qual ironitzen són ells mateixos.

També hi ha escampats pel món molts Mr. Scrooge, aquell amargat personatge del Conte de Nadal de Dickens (més citat que llegit) als que més els valdria fer cas al Fantasma del Nadal de l’Any Vinent i mirar de no amargar l’existència als altres amb la seva avarícia. Jo crec que deu ser millor tenir bons sentiments un dia a l’any, que cap dia a l’any. Per tant, com diu Sagarra, «si tot l’any la mesquinesa en fibla, i l’orgull de la nostra soledat, almenys aquesta nit, fem el possible, per ser persones de bona voluntat» (pico l’ullet als que han detectat que he esmenat la plana al poeta amb un canvi de paraula). Bon Nadal per a tothom i fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint