«L’escena del sofà»

Deixant a banda El Quixot de Miguel de Cervantes, probablement una de les obres de la literatura castellana més populars (qualitat a part) és un text de teatre poètic de José de Zorrilla. Escriptor i poeta del segle XIX que destacava per l’efectisme exagerat dels seus versos, aconseguí amb Don Juan Tenorio que el seu nom s’hagi perpetuat. Continua essent costum que al voltant del dia dels difunts, ja que el desenllaç té com a escenari el cementiri de Sevilla, continuï programant-se a teatres de tot el país, sigui amb caràcter professional o a les companyies amateurs que la tenen sovint al seu repertori.

L’obra a vegades pot derivar en una mena d’astracanada perquè l’argument, situat al segle XVI, ho permet. Especialment en una mena de desempat que Don Juan Tenorio planteja al seu company de gresca, don Luis Mejía, després d’un any en el que es reptaren per veure qui enllitava més senyores i es batia en més duels. Es tractava d’enamorar, aquella mateixa nit, a una novícia a punt de professar els vots de monja. Això porta a una escena famosa: «¿No es cierto, ángel de amor, que en esta apartada orilla más pura la luna brilla y se respira mejor?». L’escena del sofà, denominació que ha estat utilitzada a la política, els tractes econòmics o la vida quotidiana com un sinònim d’una trobada discreta i propera entre el tracte i l’engany.

En realitat al text no es parla de cap sofà. Hi ha un balcó, però com que Doña Inés, la novícia, es desmaia i les intencions de Don Juan Tenorio, un pocavergonya sense escrúpols, timador, criminal i entabanador però simpàtic, resten clares, els escenògrafs varen decidir que el públic trobaria a faltar un catre. Aquesta ambigüitat ens permet parlar, pels seus antecedents a la política espanyola, d’una nova escena del sofà en els darrers dies, la protagonitzada per Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo a unes dependències «neutrals» al Congrés dels diputats. És cert que a la foto no es veu cap sofà sinó dues cadires de costat, no enfrontades, amb una tauleta al mig. Una postura impossible pel diàleg sinó es vol acabar amb una torticoli.

Vaig tenir ocasió d’informar en el seu llunyà moment de les reunions que als anys 1985 i 1986 se celebraren al despatx del llavors president del congrés dels diputats, Gregorio Peces-Barba entre el president Felipe González i el cap de l’oposició popular Manuel Fraga Iribarne. Aquest darrer s’havia encoleritzat quan un dissabte un reportatge del programa Informe Semanal»de TVE, encara amb enormes audiències, va emetre un reportatge centrat en el seu passat franquista. Fraga era un home de gran caràcter. Cada mes convidava tots els periodistes, inclosos els que érem de «províncies» a un sopar en una taverna del carrer Fuencarral, La Criolla. Arribava amb unes quantes ampolles d’aiguardent amb les que feia una «queimada», la parenta gallega del cremat. Un d’aquests sopars es va celebrar poc després que TVE emetés el programa.

Pocs dies després del programa es va convocar un d’aquests sopars. Mentre preparava la «queimada» i, com també era tradicional, «robava» els postres, racions d’un gegantesc suflé, a les dues periodistes assegudes al seu costat, Fraga va qualificar el fet de ruptura del pacte constitucional. Ell havia fet transitar a la dreta tradicional i als franquistes cap a la democràcia i els terroristes havien estat beneficiaris de l’amnistia. Per tant la televisió pública no podia jugar amb el seu passat. Fruit d’això no es reuniria més amb el president i no descartava retirar als seus diputats de les sessions del Congrés.

Felipe González va prendre en consideració l’amenaça i va acceptar el terreny neutral del despatx del president del congrés, el socialista Peces-Barba, per reemprendre les converses. En aquestes reunions i hi havia sofà i Peces-Barba els hi encarregava una mica de berenar, visible a les fotografies. A la primera reunió només es va parlar de TVE i de Felipe González va sortir una desqualificació a l’emissió del reportatge sobre Fraga i la promesa de reformar la governança de la televisió pública. Evidentment no es va fer res i el va anar entabanant fins que un any després les reunions morien totes soles quan Fraga dimitia al front del PP. Ahir quan llegia que PSOE i PP pactaven un mediador internacional, aquest cas un comissari europeu, proposat per Feijóo, per tractar la renovació del Consell General del Poder Judicial no donava crèdit i recordava aquests episodis del passat. Feijóo legitimava d’una tacada els pactes del PSOE amb els independentistes catalans també amb mediador. T’agradarà o no però aquest Pedro Sànchez com a personatge és total. Un geni.

Subscriu-te per seguir llegint