Ressentiments i nacionalismes

Hi ha molts pensadors contemporanis (Gregorio Marañón, Arias Maldonado, Liah Greenfeld, Krishan Kumar i d’altres) que consideren que el ressentiment ha estat l’origen o almenys un dels factors que han influït en el sorgiment i el manteniment d’alguns moviments nacionalistes al llarg de la història. Tot i això, és important assenyalar que el paper del ressentiment no és l’únic ni el principal motor dels nacionalismes. Els moviments nacionalistes són complexos i el seu origen pot estar lligat a una varietat de factors, com ara la identitat cultural, la història compartida, la religió, la política, les condicions socioeconòmiques i el competir per territori i recursos.

El ressentiment pot sorgir quan un grup de persones es considera que ha estat marginat, oprimit o perjudicat per un altre grup, ja sigui a nivell polític, econòmic o social. Aquesta sensació d’agravi pot generar un sentiment d’injustícia i una cerca d’autodeterminació i poder en el grup afectat. No és menys cert, que el ressentiment pot ser utilitzat per líders o moviments nacionalistes com a eina per mobilitzar les persones i guanyar suport i poder polític.

Després de la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles va generar un profund ressentiment a Alemanya a causa de les condicions imposades pels vencedors. És una opinió estesa, que aquest fet va contribuir al sorgiment del nacionalisme alemany i de manera especial a l’ascens del nazisme. Tot i això, és crucial analitzar amb molta cura i eclecticisme el paper del ressentiment en els moviments nacionalistes. Molts nacionalismes també han sorgit de la cerca d’identitat cultural, la necessitat d’unitat en temps de canvi polític i social i l’aspiració a l’autodeterminació. A més, els nacionalismes poden tenir dimensions tant positives com negatives, que van des de la promoció de la cultura i la identitat fins a l’exclusió i la xenofòbia. Tot això ho dic per manifestar que el paper del ressentiment al nacionalisme espanyol i català és un tema complex i debatut, doncs és una combinació de factors històrics, polítics, culturals i socioeconòmics. En el context d’Espanya, tant el nacionalisme espanyol com el català han estat influïts per sentiments de greuge i ressentiment en diferents moments de la història. El nacionalisme espanyol ha estat modelat per una llarga història d’unificació territorial i expansió de l’imperi amb una forta implicació de totes les actuals comunitats autònomes, fet que ha portat a un sentiment d’orgull i unitat nacional a molts espanyols. No obstant això, en certs moments, aquest nacionalisme també ha estat marcat pel ressentiment cap a altres regions que busquen més autonomia o independència o simplement per un tracte no igualitari o privilegiat fonamentat en un supremacisme que va contra la igualtat social i el progrés moral i econòmic. És força clar que el sorgiment del nacionalisme espanyol durant el segle XIX, XX i XXI ha estat motivat en bona part per la percepció d’amenaces a la unitat d’Espanya a causa de moviments separatistes de Catalunya i el País Basc.

Per altre banda, el nacionalisme català també ha estat influenciat pel ressentiment en certs períodes històrics. Durant el segle XIX i principis del XX Catalunya va experimentar un ràpid procés d’industrialització i creixement econòmic que la va diferenciar d’altres regions d’Espanya. Cal dir però, que aquest creixement econòmic va raure en la mà d’obra incondicional i no sempre ben tractada provinent de totes les regions d’Espanya. Tot i això, aquesta prosperitat no sempre es va traduir en un tracte just per part del govern central a Madrid. El sentiment de que Catalunya estava sent explotada econòmicament i que les seves aspiracions culturals i polítiques estaven sent reprimides va generar un ressentiment que va alimentar el nacionalisme català i la cerca de més autonomia.

En temps més recents, el ressorgiment del nacionalisme català ha estat vinculat al desig d’una autonomia política més gran i l’aspiració a la independència. El ressentiment cap a les restriccions imposades pel govern central, així com les diferències culturals i lingüístiques, ha influït en la recerca i construcció d’una identitat nacional catalana i en la demanda d’un grau d’autogovern més alt o fins i tot total. Podem resumir dient que el ressentiment ha tingut un paper en la configuració tant del nacionalisme espanyol com del català en diferents moments de la història. Tot i això, és important reconèixer que aquests sentiments són només una part de la complexa barreja de factors que han contribuït al desenvolupament d’aquests moviments nacionalistes. Altres elements, com ara la identitat cultural, la història compartida, la política i les condicions socioeconòmiques, també han estat influents en l’evolució d’aquestes dinàmiques.

En moments crucials com els que estem vivint a Catalunya i Espanya és el moment d’analitzar totes les causes (i també els mites i falsedats) que estan generant els nacionalismes i que no serveixen per resoldre els problemes de la gent. Avui, és ben sabut que la forma de superar aquestes diferències és consensuant una Espanya federal, sempre pensant en l’Europa Federal, que poc a poc s’està configurant. Treballar socio-políticament units crec que és l’únic camí. Les opcions independentistes i trencadores només poden portar-nos als enfrontaments estèrils, quan no destructors de la convivència i la col·laboració.

Subscriu-te per seguir llegint