El pessebre

Nadal cada any sigui on sigui em remet a la infància. El record m’arrossega suaument a la vora de la llar de foc, on tenia escalfant-se el tió prop del pessebre. Del tió n’he parlat algun any, però no del pessebre.

El mot pessebre conté dos sentits cabdals, un d’ells significa una espècie de quadre per donar menjar al bestiar i l’altre: un eixam d’estels concentrats en la constel·lació del Cranc. Tots dos són bonics.

El primer significat apel·la a l’espai destinat a alimentar els bous i lliga bé amb el que la tradició afirma sobre el lloc del naixement del nen Jesús. Hem passat de l’humil pessebre casolà al pessebre públic provocador, que es mofa de les creences religioses, malgrat dissimular-ho amb un humor ximplet, que només fa gràcia als que el financen. Cada any escandalitza el de la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

De petit el meu pessebre era una feinada personal, però l’àvia Carmeta m’ajudava a recollir molsa, trossos de suro i una branca de vesc que penjava del pollancre.

La memòria és l’eina que pot portar-nos a la felicitat de la fantasiejada infància, feta a la mida del desig, però també ens pot inundar d’una tristesa aclaparadora, si evoca les persones estimades que ja no hi són i, a voltes, he imaginat que ens criden i pregunten què esperem per anar a reunir-nos amb elles. De moment els dic que els enyoro i tard o d’hora ens veurem.

Sant Agustí, que era el filòsof que volava més alt, ha passat a la història amb el sobrenom d’àguila d’Hipona, ens va deixar en les Confessions unes pàgines admirables sobre la retentiva, «la facultat que porta al present, allò que és absent». Compara la memòria a la rebotiga on s’acumulen una munió de coses desendreçades, a diferència de l’aparador i de la mateixa botiga.

Allà al darrere hi entrem per agafar els records enredats, uns amagats dins d’altres records, i altres que floten a l’aire, evocacions cridaneres per anguniejar-nos o per alegrar les vides tot decorant amb aventures felices una infància tan plaent que no ha existit. Mai sé si soc jo qui agafa la reminiscència o és ella que m’agafa i el pitjor és no alliberar-me dels dolorosos records.

La memòria, malgrat les mnemotècnies per organitzar-la i fer-la creure, és més capriciosa del que voldríem, com demostrà S. Freud amb el descobriment dels arrauxats mars de l’inconscient a Psicopatologia de la vida quotidiana.

Aquest magatzem tan atapeït de records ens pot situar en qualsevol temps i espai, a la riera del poble pescant amb en Salvador o quan s’apagava el llum del cinema del Centre Catòlic i anava a seure al costat de la Maria.

Els bons records els conservem tendrament i anem a ells per buscar-nos i retrobar-nos tal com érem abans. O com imaginem que érem de petits, atès que la fantasia tendeix a embellir la memòria per fer-la més amable.

La memòria és el rebost de l’enteniment, mentre que la imaginació és un cabaret enfollit i disbauxat, és la boja de la casa, així la definia santa Teresa. Fa anys que intento fer un pacte no del tot aconseguit amb la memòria en el sentit que em retorni només les vivències que m’agraden i quan s’escenifiquen en el meu cap em capbusso en elles per gaudir d’uns moments de plenitud.

Sovint quan vaig a dormir provoco els records perquè s’acotxin al meu costat i pugui recórrer a un d’ells que em remeti als anys que tot era de joguina. He notat que amb el pas del temps en modifico algun, l’enriqueixo amb nous elements de tal forma que no rememoro el record original sinó la còpia interessada que me n’he fet perquè és més grata.

Els records constitueixen les baules d’una cadena que s’enfilen a l’origen de la nostra existència i la ultrapassen perquè hi ha reminiscències dels avantpassats que encara perviuen en la tradició i en el costumari català.

Així doncs, la memòria em porta a visualitzar en un escenari una dona gran vestida de negre amb un cistell acompanyada d’un nen amb pantalons curts i les cames entumides pel fred que entren al bosc de can Pons a recollir molsa i trossos de suro i els últims bolets tardans, fredolics, mucoses, escarlets i verderols.

És la meva àvia i jo em reconec en el nen. La bona dona li explica que per fer el pessebre hi ha d’haver muntanyes nevades, un estany d’aigua amb ànecs, un pescador de canya i una dona rentant roba, un terreny fet de sorra que simbolitza el desert d’una regió aspra i eixuta, un fons blau de nit amb estels fets del paper de plata de la xocolata i núvols de cotó fluix, prats i figuretes en el paisatge que donin vida a la representació del naixement.

(La meva àvia no entenia que a setze anys estudiés en lloc de treballar i em preguntava: «no t’ho han ensenyat tot encara? Què més hi ha per aprendre?». Li responia: «conec quatre engrunes, la muntanya del saber és molt alta i mai en faré el cim». Creia que era un dròpol que no volia pencar i n’eren culpables els pares per consentir-ho).

Fa temps que va morir; però cada any, abans de Nadal, ambdós entrem al bosc i ens enduem els elements per fer el pessebre i jo agafaré paraules per escriure el que ara vostè llegeix. Jo em reconec en aquell nen que l’àvia li diu hem d’anar al bosc i el pessebre ha d’assemblar-se a la geografia on va néixer Jesús. Ella, vestida de negre, amb un cistell i un nen al seu costat ens endinsem al bosc i recollim molsa i suro, i jo, a finals del 2023, en el despatx de casa li dic a l’àvia que el farem molt gran i bonic, ella em somriu i m’assegura que serà el més maco del poble.

Subscriu-te per seguir llegint