Sánchez, Aragonès i Puigdemont (2)

Hi ha qui titlla Pedro Sánchez de ser un mentider, un frívol, un traïdor a la unitat de la pàtria i un mal espanyol, un home versàtil, adaptable i sofista, que canvia sovint de pensament sense immutar-se. Defensa, avui, aferrissadament una nova teoria brutalment enfrontada a la del mes passat, ben mirat ningú pot negar que ell és un nou model d’astut polític de pedra picada i entre els dirigents és el més oportunista.

És qui millor sap aprofitar els contextos històrics per encimbellar el PSOE i beneficiar-se ell personalment, com ho demostrà davant la feblesa del PP de Rajoy. Igual coratge evidencià davant el neguit de les bases del PSOE contra la direcció del seu partit i, també, aprofità la urgència de pactar amb els díscols independentistes, quan li va convenir per anomenar-se altre cop president del govern.

Sabem, doncs, que P. Sánchez és capaç de dir una cosa i l’oposada, com ara rebutjar l’amnistia perquè no cap a la Constitució i un mes després, per lògica política electoral i per fer de la necessitat, virtut, la va presentar com un bé necessari per pacificar Catalunya.

Tant Oriol Junqueras com Carles Puigdemont han declarat en més d’una ocasió que P. Sánchez no és fiable, que no li poden fer confiança perquè és un incomplidor de mena i sempre es decanta en pro de la governabilitat de l’estat, pactarà amb qui sigui abans de trossejar Espanya; quan convé aplica el 155 de la Constitució que confereix el poder al govern de Madrid i anul·la l’autonomia. Sánchez pels independentistes és un botifler, però és el nostre botifler, atès que comparat amb el PP abrupte i esventat de Feijóo, a l’hora de la veritat és el més volgut i en qui més confia ERC i Junts+Puigdemont per Catalunya.

El 20 de març Pere Aragonès va anar a Madrid i el divendres passat es va presentar al Senat. Ha estat de molta sort i se sent cofoi perquè en les dues ocasions ha aconseguit el menyspreu, que era el que volia encara que faci teatralment cara d’enfadat; una oportunitat per recordar-nos que ni el PSOE ni el PP valen gran cosa, però el segon guanya en dolenteria.

A la primera anada va dir al govern del PSOE que volia més referèndums i un millor finançament singular per Catalunya; des que Putin va posar de moda l’adjectiu singular –«es tracta d’una maniobra militar singular a Ucraïna»– ara singular es repeteix contínuament i a la babalà.

La segona visita al Senat de Madrid, Aragonès declarà, com a gran estadista, que ho feia per una qüestió de transcendència nacional com és «riure’s i trolejar al PP» (trolejar vol dir atacar a una persona o una ideologia mitjançant una deliberada provocació, com ho fan els trols).

Viatges intencionats en clau catalana en cerca del no. Però el que estava fora del guió era que la llenguda vicepresidenta María Jesús Montero li toqués el crostó dient-li que Catalunya està ben finançada i una altra cosa és que Aragonès sàpiga administrar els recursos que li ofereix l’Estat, perquè el gran fracàs a les proves PISA, el no haver emmagatzemat aigua, no haver previst que a l’hivern pot no nevar, el desgavell en el règim penitenciari, tot això no té cap relació amb els diners.

Per quins motius P. Aragonès anirà a Madrid a pidolar? Per qualsevol raó com pot ser la manca de pantans, la inexistència d’un gran riu, com tenen totes les altres comunitats, o perquè no hi ha suficient neu per esquiar, qualsevol tema en precampanya electoral pot esdevenir una tragèdia. Últimament, ha agafat molta afició tant a sortir a la televisió, com a anar a Madrid a demanar més diners, «més pasta gansa».

Carles Puigdemont es presenta en clau redemptorista, és l’esperat alliberador, però està més assossegat que abans perquè el temps a Bèlgica l’ha calmat. Els addictes afirmen que ha ressuscitat com un llest estadista que tomba polítics hostils amb jugades mestres imprevistes.

Ell, ostentosament, sense dissimular gens, ha anat omplint la llista que porta el seu nom de persones il·lustres i populars, tret de la seva segona, l’Anna Navarro, nascuda a Olot, molt coneguda a Silicon Valley i menys aquí. Un fitxatge que segons uns atraurà vots de la burgesia, però no dels catalanistes populars. Josep Rull, ex-Convergència, va de número tres i per a tothom és un independentista; tanmateix, per a les persones de JxCat, les llistes estan copades de candidats no independentistes i si surten elegits s’amistançaran amb els governs d’Espanya, de dretes o d’esquerres.

Si bé he centrat l’article en Sánchez i de retruc en Salvador Illa, el polític socialista català amb més possibilitat d’èxit electoral, també en P. Aragonès i en Puigdemont que és qui pretén sortir-ne beneficiat i reforçat políticament, vull reflexionar sobre una nova política, que porta la lletra ç en el seu partit, Aliança Catalana, la Sílvia Orriols, que la convocatòria sobtada d’eleccions l’ha agafat a contrapeu. Molts la desqualifiquen com si es tractés d’un fosc personatge de l’extrema dreta amb perverses intencions, però altres l’aplaudeixen per ser d’extrema dreta catalana i pel seu propòsit garneu, racista, xenòfob, defensora de la llengua i les tradicions catalanes i separatista.

El debat és si hi ha un espai clar per a un nou partit, després de la decepció d’alguns votants amb els partits convencionals, crec que sí, perquè esgarraparà a JxCat i seduirà els abstencionistes.

Subscriu-te per seguir llegint