L’esplèndid film «La zona d’interès»

La zona d’interès és una pel·lícula sòbria, seca i freda com el gel, ni una distracció, asfixiant, opressiva. Narra l’holocaust, la persecució i matança atroç de jueus en els camps d’extermini. Una història cruelment comentada pels sinistres botxins, no per les víctimes, com ha fet el cinema; les dues més conegudes El pianista de R. Polanski i La llista de Schindler de S. Spielberg.

Al llarg de la cinta La zona d’interès hi palpita la teoria de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal. No hi ha drama, tortura, morts, ni maldat, això se suposa perquè es desplega en el gran camp d’extermini d’Auschwitz. Per fer-ho més evident sempre se sent soroll i trets, igual que es veu el fum de les xemeneies del crematori que no paren de vomitar cendra. Ni un segon de pau, sempre respires violència latent.

El terror és implícit; els dos principals protagonistes, el coronel i la seva muller, aconsegueixen intimidar fins a la Montserrat, que en sortir del cinema va dir que el realisme era tan perfecte que s’ensumava l’olor de carn cremada.

El crític de cinema Carlos Boyero no nega que el relat el va inquietar molt, però considera que és massa estudiat l’estil visual. Que sigui molt treballat i artesanal no és per a mi un demèrit. Les crítiques internacionals i nacionals han elogiat el film.

Em va impressionar la manera de narrar la història, els enfocaments cinematogràfics, la insistència de no presentar sencer el cos dels nazis, sovint els hi talla les cames o els esguerra venjant-se del mal, també esquitxa la projecció amb molts contrapicats que enfoquen els guardians per demostrar la superioritat, el seu domini absolut, també vaig trobar encertat quan trenca el relat amb seqüències oníriques en blanc i negre en les quals es veu una nena que amaga menjar pels presos. El director sedueix i exigeix que el públic completi el que ell subtilment ens insinua.

És tanta la insubstancialitat del mal que els homes destinats a matar milions de jueus en el camp d’Auschwitz, declaren sovint que són normals, vulgarment ordinaris com qualsevol ciutadà; quan parlen d’assassinar a les persones, ho fan com els homes de negocis, ho tracten com si fos una producció industrial, una operació mercantil en la qual moltes empreses hi estan involucrades. Desconeixen la identitat de la gent.

Els encarregats de l’execució són empleats d’una fàbrica amb horaris establerts, distribució i divisió del treball. No senten cap compassió per les víctimes que gasifiquen, igual que fossin animals contaminats, que han de ser eliminats per conservar la puresa ambiental i la raça superior. Esgarrifa la fredor dels botxins quan parlen de vides humanes, talment vegetals danyosos que cal exterminar. «He aconseguit cremar més de 700 morts d’una tongada» i tots l’admiren, el feliciten i riuen.

Com a espectador et sents desolat quan escoltes la seva indiferència i que el camp d’extermini sols és un escorxador humà i les persones són ferralla, residus tòxics, que han de destruïts. Els caps militars són empresaris que parlen de productivitat, temps, guanys, beneficis, clients, nombre de morts i els que encara viuen; han rebut l’ordre de matar 700.000 o 750.000 jueus hongaresos i ho fan. El problema tècnic és traslladar la mercaderia i els sembla que el millor és en tren, després es plantegen el nombre de gasificats diaris.

Pels mandataris del camp tot és quotidià; les famílies dels nazis són ordinàries: els homes al matí van a la feina i al cap tard tornen a la llar i juguen amb la mainada. Les senyores són tan comunes com les que ens trobem a les botigues i parlem amablement amb elles perquè són educades i agradables. Elles com qualsevol esposa volen gaudir d’uns dies de vacances, tenen àlbums de fotos familiars que comenten amb les amigues alegrament. Horripilant.

El director de La zona d’interès, Jonathan Glazer, amb poca producció cinematogràfica, és un dels millor directors del segle XXI i ho demostra que grans actors i actrius se li han ofert per actuar amb ell, com Nicole Kidman, Ben Kingsley, Cameron Bright, etc.

L’altra idea que em dominava mentre la veia és que em recordava molt al cinema de Fritz Lang, al seu univers gelat, l’atmosfera moral, la veritat poètica esborronadora que ens ajuda a comprendre la veritat senzilla de les coses; em recordava concretament el seu extraordinari film tan suggerent Metropolis (1927) un film de ciència-ficció, per molts és considerada la millor pel·lícula dins del moviment estètic de l’expressionisme alemany.

F. Lang situa Metropolis l’any 2026; en aquesta ciutat hi viuen unes persones al damunt d’altres, els rics, els pensadors, els científics, la casta i la de baix, obrers, desposseïts, els subalterns, que intenten mantenir-se amb vida el temps més gran possible. El context és la brutal divisió dels mons separats que s’ignoren: l’un no sap absolutament res de l’existència de l’altre.

Veia en La zona d’interès els dos mons de F. Lang, incomunicats, a l’interior, el crematori, a l’exterior, famílies benestants, vitals i absentes.

També m’ha evocat Roma, ciutat oberta, una ciutat trencada pels nazis, i que un dia amb en Terri vàrem decidir que era una de les millors pel·lícules de la història del cinema.

Subscriu-te per seguir llegint