Per Sant Jordi, faves a la catalana

La fava és un dels llegums més rústecs i dels més conreadissos en els horts, tant en els del litoral com els del rere país. Els que estan a prop del mar les mengen abans i en alguns pobles de l’Alt Pirineu no les cullen fins als mesos d’estiu. Els pobles costaners les planten abans i els de l’interior més tard per evitar les gelades de l’hivern.

La majoria dels productes hortícoles s’han d’adaptar al temps estacional. Si se celebra el Sant Jordi amb un bon plat de faves a la catalana, com mana la cuina tradicional, es deu al fet que a mitjans d’abril la fava està en el punt més dolç, en el millor esclat vegetal.

La mata, la favera, quan està ben regada és alta i bonica, d’un fullam espès de verd tendral que amaga la tija. Aquest any no han anat massa bé, perquè no ha plogut quan convenia. Les beines si hi ha aigua abundosa es fan aviat grosses i poden fer de llargada més d’un pam. Quan són petites alguns afirmen que no cal despullar les faves, no s’han de treure del seu estoig; s’han de menjar senceres perquè tenen més ferro i minerals i són molt exquisides amb la beina tendral.

És una de les menges més antigues, un bon comestible, porta molt d’aliment i serveix per fer farines per tot l’any. Les faves com que eren presents a les taules del món d’abans format per Àsia, el nord d’Àfrica, Europa central i la Mediterrània, han suscitat moltes especulacions sobre els seus beneficis nutritius al cos humà com en el bestiar, igual que llegendes infundades sobre les conseqüències de menjar-ne en excés o la relació amb esperits malignes.

Sense cap base científica s’ha dit que la fava allarga la vida o l’escurça. Dona bona salut com la treu del cos. També s’ha assegurat que el plat preferit dels dimonis i de les forces del malson són les faves.

M’agrada pelar les faves, cosa que he fet des de petit al costat de la meva mare i l’estimada Rita; els dits obren la beina i treuen el fruit, els meus dits són els dits de les persones que, des del temps dels perses i dels etíops, descorrien el fil de l’estoig vegetal i el desgranaven pacientment, mentre el cap barrinava lliurement.

Que són un dels llegums més remots és perquè s’han trobat restes arqueològiques que demostren que els homes del Neolític les consumien i han estat a la taula de les grans cultures arcaiques, com també la dels egipcis, els babilònics, els països africans del litoral mediterrani, els grecs, romans i tots els estats europeus.

Els que van tenir més supersticions contra les faves van ser els egipcis, que creien que era un menjar impur i amagaven les ànimes de persones mortes. Els sacerdots no les miraven, convençuts que atreien desgràcies. Els grecs com els egipcis relacionaven les faves amb la mort i amb els ritus funeraris.

Si una comunitat ha destacat a la història com a gran consumidora de faves van ser els romans; atribuïen a les faves poders afrodisíacs («la punta de la fava!»), que milloraven molt la virilitat. Tanmateix, també vinculaven la fava amb els morts i encara ara a Itàlia, el 2 de novembre, dia dels difunts, fan uns pastissos dolços en forma de fava. També els metges les aconsellen per rebaixar els nivells de colesterol.

Durant l’edat mitjana la fava era el menjar ordinari de la gent miserable i endarrerida i d’aquí va néixer l’expressió de què ser un enfavat és un pobre desgraciat i un encantat. Un home embadalit que no hi toca i que acostuma a ser ostentosament vanitós i ridícul.

Dir a un home que és una fava indiquem que és beneitot, aturat, que no se sap desfer de les dificultats; això no obstant, segons l’entonació «fava» pot adquirir una semàntica positiva que defineix una acció humana extraordinària, igual que «atxa», «figura», «artista», etc.

En els països del nord d’Àfrica (ho he escoltat a Egipte i al Marroc), una menjada marinera de faves fa que els homes s’espavilin, de tal forma que si es veu un individu molt espitat i decidit, molt accelerat, se sol dir que per esmorzar se n’ha cruspit un bon plat. Si es titlla de favassa a una dona, que sol ser grossa de cos, a més de babaua i estaquirot, també insinua un comportament sexual sospitós.

En el joc infantil del «cavall fort», que de petits hi jugàvem molt, quan els que paraven no podien aguantar més el pes dels que havien saltat i que tenien al damunt cridaven «fava» i significava que es rendien, que havien perdut. Probablement, «fava» indica acceptar la derrota perquè «fer o no poder dir ni fava» en molts llocs assenyala que un negoci o una cosa ha acabat malament o el fet d’estar extremadament fatigat, abatut o tan descoratjat que no pot ni alçar la veu.

El meu pare una de les expressions més repetides per indicar la màxima precisió matemàtica en un afer exclamava «són faves comptades», volia dir que era una cosa molt segura, que no podia fallar, que no tenia rèplica.

Quan li vaig explicar que ens agraden molt les faves a l’amic Narcís, que a més de camps d’oliveres té horts, va tenir la generositat de fer dues regues de faves per nosaltres. Un mal any perquè no s’han fet carnoses, ans arrugades, de pell rústica i dura.

En Narcís en veure les mates tan encongides, sense ufana, ni alçada pronosticà que la collita seria escassa. No se n’han fet tantes com altres anys, com que s’ha cansat de veure-les tan ensopides les ha arrencat. Fins a l’any vinent.

Subscriu-te per seguir llegint